La ventolera (Phlomis herba-venti) és una herba perenne de la família Labiades que al mes de juny quan floreix no passa pas desapercebuda.
És una planta pluricaule amb tiges quadrangulars, sovint de to granat, plenes de pèls blancs perpendiculars. A intervals regulars llargs surten parells de fulles oposades, les basals amb pecíol de fins a 8 cm i limbe ovato-lanceolat de fins a 20 cm de longitud amb base cordada i decreixents a mesura que guanyen altura a la tija fins a esdevenir bràctees sèssils als verticil·lastres florals. El limbe d’aquestes fulles és discolor, verd lluent a l’anvers glabre i verd mat al revers per la presència abundosa de pèls.
La ventolera és un espectacle quan floreix. De la meitat de la tija cap amunt forma verticil·lastres de 6-18 flors amb una gran corol·la porpra, bilabiada, en la qual destaca el gran llavi superior en forma de casc. Entre les flors d’un verticil·lastre s’intercalen estretes bractèoles verdes, com si fossin sèpals. Tant aquestes bractèoles, com els calzes autèntics i les corol·les tenen pèls blancs, més curts que els de la tija.
La ventolera creix espontàniament als prats i és probable que fos afavorida vora alguns masos. Trossos de la ventolera ja seca a l’hivern, arrancats i portats pel vent, sembla que contribueixen a la dispersió de la planta al contenir encara els fruits; tindria comportament d’estepicursor. D’aquí provenen el seu adjectiu específic herba-venti i el seu nom popular de ventolera.
A la comarca de Bages, la ventolera és una planta rara. Pius Font i Quer, a la seva Flora del Bages publicada el 1914, n’esmenta diverses localitats, totes elles a relativa alçada. En dates recents, Arnau Mercadé l’ha observat a diverses localitats del Moianès i Víctor Manuel Vicente a la serra de Castelltallat, sempre també en localitats relativament enlairades.
[fotos Jordi Badia (1ª i 3ª) i Víctor Manuel Vicente (2ª)]