El voltor comú (Gyps fulvus) és el gran ocell carronyaire per excel·lència a Europa, també a les comarques catalanes del Bages i el Moianès.
El voltor és una au realment gran que supera el metre de longitud des del cap fins a la cua i els 2,5 metres d’envergadura de punta a punta de les ales esteses.
En vol, la silueta del voltor és rectangular, amb el cap triangular molt poc sobresortit, les ales llargues i acabades en plomes digitades, el cos i la part davantera de les ales de color clar mentre que la part posterior de les ales i la cua són fosques, i la cua curta i força recta (foto 3ª). El vol és sobretot un planar suau i elegant, sovint en cercles guanyant alçada.
Posat a terra, el voltor és una au de caminar maldestre. El plomatge de color marró fosc cobreix quasi fins a les urpes, però no pas el cap ni el coll llarg que queden pràcticament nus, coberts només d’un plomissol escàs. A la base del coll hi ha un collaret plomós de color ocre al joves i blanc als adults. El bec és potent, corbat i de color gris, i la mirada intimidatòria.
El voltor nia en replans de penya-segats preferentment encarats a sud, sovint en colònies, des d’on a mig matí s’enlaira en vol planar aprofitant els corrents tèrmics ascendents. La femella pon un sol ou a començaments de primavera, que els dos membres de la parella incubaran a torns durant 1 mes i mig fins al naixement del pollet. El poll serà alimentat per la parella mitjançant menjar regurgitat del pap.
El voltor comú s’alimenta de cadàvers de grans mamífers. La seva funció carronyaire és realment important pel bon funcionament dels ecosistemes. Al voltant d’un cadàver es poden congregar desenes de voltors (galeries 2ª, 3ª i 4ª).
Després d’uns anys de davallada alarmant, les poblacions de voltor comú s’han recuperat mercès sobretot a l’aportació periòdica durant molts anys d’aliment suplementari en canyets com el de la muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) gestionat per la Fundació Catalunya La Pedrera, el del Casal dels Voltors a Torre de Tamúrcia (La Terreta, Pallars Jussà) gestionat per l’Associació de Residències de Cases de Pagès del Pallars Jussà, i el de Mas de Bunyol (Vall-de-Roures, Matarranya) gestionat de manera encomiable per un particular, Josep Ramon Moragrega, conegut també amb el sobrenom de buitreman.
El voltor comú no nia, almenys fins ara, a les comarques de Bages i Moianès, però és freqüent veure voltors planant al cel i, no tant, veure’ls a terra alimentant-se d’un cadàver.
[fotos Oriol Oms (1ª) i Jordi Badia (2ª i 3ª)]
La galeria 2ª mostra voltors a l’observatori d’aus de Mas de Bunyol (Vall-de-Roures, Matarranya).
[fotos Jordi Badia]
La galeria 3ª mostra un estol de voltors que va fer parada el dia 02.06.2024 a Sant Joan de Vilatorrada (Bages).
[fotos Ramon Segura]
La galeria 4ª mostra un estol de 50-60 voltors el dia 05.03.2025 al Pla de Riard (Lladurs, Solsonès). Els voltors feien cua en un terreny de pastura, esperant torn per entrar a menjar el cadàver d’un senglar que havia quedat al costat de la carretera de Coll de Jou.
Com a mínim 2 exemplars d’aquest estol de voltors lluïen sengles marques a la pota. Ambdós exemplars foren marcats pel Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona a l’abocador d’Orís; l’un, amb la marca CJ5, el dia 17.03.2024; l’altre, amb la marca 04F, el 23.06.2018. En cas d’observar una au gran amb una marca llegible en una pota, cal entrar la informació de la localització al portal www.marquesespecials.cat.
La foto última d’aquesta galeria mostra el cadàver del senglar, la raó de la congregació de tants voltors, aprofitant el moment de la desbandada transitòria motivada pel pas d’un vehicle per la carretera. En el transcurs d’una hora, l’estol de voltors va fer desaparèixer gairebé tot el cadàver del senglar, el què surt a raó del voltant d’1 kg de carn per voltor, el 10% del seu propi pes. No és estrany que 4 o 5 voltors restessin al lloc, incapaços d’emprendre el vol.
[fotos Montserrat Porta i Jordi Badia]
- Vegeu l’article La paradoxa espanyola, de Jordi Badia.