La xicoira (Cichorium intybus) és una herba perenne de la família compostes que creix sobretot a les vores de camins i carreteres, i també als camps abandonats i altres indrets de sòls alterats més o menys humits. Són molt típiques les seves tiges, de fins a 1 metre d’alçada, en ziga-zaga poc marcada rematades als angles per capítols de flors blaves, totes ligulades. Aquests capítols poden ser sèssils o pedunculats. Mesuren entre 2 i 4 cm de diàmetre. Els capítols s’obren al matí, es tanquen al migdia a l’estiu o a la tarda si és ja tardor, i ja no es tornen a obrir més. Duren tan sols unes hores, però van naixent des del juny fins a l’octubre o el novembre. La seva profusa naixença al mes de juliol, en plena canícula estival quan la gran majoria d’herbes són seques i al costat d’on passa la gent, els fa especialment destacats. Les fulles basals estan disposades en roseta i són irregularment pinnatipartides, variables, amb les divisions dirigides cap a la base (runcinades), mentre que les de les tiges són més petites, menys dividides i abracen la tija en el punt d’inserció (amplexicaules).
Aquestes fulles, quan són tendres, són comestibles en amanides, tot i que una mica amargues. Les fulles, les flors i les arrels de la xicoira, tant fresques com seques, s’utilitzen també per fer infusions, igualment amargues, de propietats aperitives i digestives. Existeix una varietat cultivada de xicoira que és biennal i que té l’arrel molt desenvolupada. L’escorça d’aquesta arrel torrada s’havia utilitzat com a succedani d’un bon cafè.
La xicoira és una espècie parenta molt propera de l’escarola cultivada (Cichorium endivia ssp. endivia).
[fotos Jordi Badia]