El municipi de L’Estany, a la part alta del Moianès i fins al 2015 inclòs a la comarca de Bages, deu el nom a l’estany que antigament ocupava la plana allargada a l’entrada sud del poble, venint de Moià. Aquesta plana està situada a 865 metres d’altitud i encerclada de serrats que la fan endorreica però per poc; prop de l’extrem sud neix la riera de Castellnou, de la conca del riu Calders, i del nord la de L’Estany, de la conca de la Gavarresa. L’estany es va mantenir fins l’any 1737. Intents previs de dessecar-lo mitjançant recs de desguàs, per tal de guanyar salubritat i terres de conreus, no van reeixir pel seu poc pendent.
L’any 1734, el mestre d’obres Josep Pasqual va rebre dels canonges de les catedrals de Vic, Barcelona i Girona –les cinc dignitats reials- l’encàrrec de construir una mina o galeria subterrània que dessequés definitivament l’estany, d’acord amb una obra d’enginyeria que havia ideat el mestre d’obres vigatà Josep Morató. Degut a la dificultat dels treballs acordats en un termini prefixat molt breu, el juliol de 1735 Josep Pasqual renuncià al contracte. Josep Terricabres, qui havia estat ja el segon de Josep Pasqual, seguí les obres amb l’ajuda dels mestres Josep Morató i Pere Calvet. L’obra finalitzà amb èxit al 1737, en el termini previst.
La Mina, tal com s’anomena a L’Estany, és una galeria de 425 metres de longitud i d’uns 2 metres d’alçada per 1 d’amplada, revestida de pedra seca quasi completament i amb volta de canó al sostre. La boca sud, per on entra l’aigua, és a l’extrem del rec major de l’estany, mentre que la boca nord es troba sota el Pontarró per on el camí de L’Estany a Vic creua la riera de L’Estany, a la qual la Mina aboca l’aigua. El desnivell de la Mina és de només 3 metres, suficients però per conduir l’aigua. La Mina disposa de diversos pous verticals de ventilació. Del 1737 ençà, la Mina va desguassant la plana al sud de L’Estany.
Actualment, la plana inundable està ocupada per camps de conreu delimitats per petits recs al voltant dels quals es formen petits aiguamolls. L’aigua aflora pel fons de la plana, en major o menor quantitat depenent de la pluviositat. El rauc de les granotes recorda a tothora que el que ara són aiguamolls havia estat un estany d’extensió considerable. Si es volgués restaurar l’estany, caldria només obturar l’entrada a la Mina.
L’any 2011 es van iniciar treballs de neteja, restauració i adaptació de la Mina per fer-la visitable. Des del desembre de 2019, s’accedeix a un tram de la Mina, des de la boca nord o del Pontarró fins a un dels pous de ventilació, en visita guiada.
A les imatges 1ª i 2ª, la plana que havia estat ocupada per l’estany, ara una zona humida amb conreus i aiguamolls, i, a la 3ª, la Mina que la desguassa.
[fotos Jordi Badia]