L’estepa blanca (Cistus albidus), malgrat ser silicícola com la majoria de congèneres, viu bé en terrenys descarbonatats. La trobem, molt abundosa, a les parts altes dels massissos de Montserrat i de la serra de l’Obac on el carbonat de calci ha desparegut del sòl, lixiviat per la pluja. En canvi és molt rara a la resta de la comarca. L’estepa blanca sol ser l’arbust dominant a les brolles de les carenes de la serra de l’Obac.
Les fulles, ovades, toves i sèssils es diposen oposades per parelles entrecreuades, de manera que la tija, vista des de dalt, mostra quatre rengleres de fulles perfectament aliniades. A ple estiu o en temps de secada persistent, aquestes fulles es poden marcir i fins i tot caure. L’estepa blanca deu el seu nom al color clar, grisenc a causa de la pilositat, de tota la planta; no pas al color de la flor. Compte doncs a no confondre l’estepa blanca (Cistus albidus) amb alguna de les estepes de flor blanca com serien, per exemple, l’estepa borrera (C.salviifolius) i l’esteperola (C.clusii). La flor de l’estepa blanca és descaradament gran i cridanera, amb cinc pètals de color rosa purpuri, una mica arrugats, i nombrosos estams grocs. Per embolicar una mica més la troca, excepcionalment algun exemplar d’estepa blanca té les flors blanques, com mostra la imatge 5ª. El fruit és una càpsula que s’obre per 5 valves per alliberar les llavors petites, nombroses i seques, que poden mantenir-se viables durant molts anys al sòl.
[fotos Marta Queralt López Salvans (1ª i 2ª) i Jordi Badia (3ª, 4ª i 5ª)]
- Vegeu la seva particular planta parásita, el frare d’estepa (Cytinus hypocistis ssp.kermesinus [= C.ruber]).
- Vegeu el minador de les estepes (Dicladispa testacea).
- Vegeu l’article Flors albines, de Jordi Badia.
- Flora del Bages – Herbari de Pius Font i Quer.