El ranuncle acre (Ranunculus acris) és una herba perenne de fins a 80 cm d’alçada que s’identifica ràpidament com a ranuncle o botó d’or, pròpia de boscos i prats humits, que per ara hem observat a l’àrea del Moianès però no al territori estricte de la comarca de Bages segons la delimitació actual.
Té un rizoma del qual s’enlairen tiges aèries d’un verd intens. Les fulles basals i mitjanes tenen pecíol llarg i limbe palmat, de contorn pentagonal amb entrants profunds que deixen lòbuls cuneïformes amb lòbuls menors al marge. Aquestes fulles decreixen de baix a dalt, de manera que les més altes queden reduïdes a fulles ben petites, sèssils i amb limbe de 3 o només 1 sol lòbul allargat.
A partir de maig, les tiges esveltes formen a l’extrem un raïm de poques flors. A l’inici es tracta de poncelles esfèriques que creixen tancades fins que un bon dia s’obren, començant per la de més amunt. Les flors obertes mesuren uns 2 cm de diàmetre; consten de 5 sèpals estrets que es mantenen erectes, còncaus com culleres i pilosos a la cara externa, 5 pètals intercalats amb els sèpals, d’un groc lluent, nombrosos estams de filament llarg i nombrosos carpels situats al receptacle esfèric del centre de la flor. Els fruits són núcules amb un bec corbat. Mentre maduren, les núcules es mantenen unides al receptacle per la base, formant en conjunt una bola amb els becs enfora.
Tota la planta és metzinosa, com passa sovint amb les ranunculàcies; d’aquí el seu nom de ranuncle acre.
El ranuncle acre és una herba montana dels boscos caducifolis i els prats humits. Té una distribució extensa cap al nord, a la major part d’Europa, on és una planta comuna; en canvi, esdevé molt rara o desapareix del tot al sud dels Pirineus, de la serralada Transversal i del Montseny. L’hem observat vora la riera de la Tosca o riera Golarda -un enclavament de Castellcir entre els termes de Moià, Castellterçol i Monistrol de Calders- a la mateixa localitat on, fa més de 100 anys, la va citar l’insigne botànic Pius Font i Quer.
[fotos Jordi Badia]