La imatge mostra allò que queda del pou de glaç de La Torre d’en Roca, ja molt enrunat. El pou de glaç de La Torre d’en Roca està situat al vessant obac de la riera de Conangle, uns 50 metres amunt del creuament de l’aqüeducte de la Séquia de Manresa, a la finca d’aquest mas, en terme municipal de Sallent. La volta es va ensorrar l’any 1986.
El pou de glaç de La Torre d’en Roca s’abastia, evidentment, d’aigua de la riera de Conangle. En aquell temps d’abans de la mineria de potassa, la riera de Conangle havia de portar aigua dolça, no pas salinitzada com la que ha vist córrer durant bona part dels segles XX i XXI. El glaç natural provinent de pous es va utilitzar sobretot durant els segles XVII, XVII i XIX per fer gelats i granissats, refredar el vi, conservar aliments i combatre la febre. Ningú s’hagués molestat a construir tot un pou de glaç en un indret d’aigua salada per obtenir un glaç salat de mala qualitat, que fon més fàcilment i que no serviria per a la majoria d’usos. El pou de glaç de La Torre d’en Roca certifica que, segles enrere, la riera de Conangle portava aigua dolça.
Com a conseqüència no desitjada de les activitats de la mineria de potassa a l’entorn, la riera de Conangle va quedar salinitzada al segle XX. Existeixen dues zones d’entrada d’aigua salina a la riera de Conangle ben documentades amb analítiques per Montsalat, sense descartar que n’hi puguin haver més.
Una entrada, que va ser molt evident fins l’any 2010 quan es va impermeabilitzar i restaurar el runam de Vilafruns (Balsareny), és la que arriba en un tram d’uns 50 metres per la riba esquerra -el costat del runam de Vilfaruns- entre l’aqüeducte i la perpendicular del pou de glaç. Amb la impermeabilització i el cobriment del runam de Vilafruns, el cabal d’aquesta filtració salada es va reduir primer de sobte, després progressivament, fins que actualment (2023) és ja ben poca cosa.
Uns 1,5 km amunt cap a la capçalera de la vall, prop d’on el camí que puja a la casa de Gener se separa del que segueix per la vall, un pou de control piezomètric punxa amb precisió una altra entrada subterrània d’aigua salada. L’aigua salada d’aquesta entrada propera a la casa de Gener no conté potassi. Per tant, el seu origen no pot ser als runams salins. Amb tota probabilitat, aquesta aigua va esdevenir salina a causa dels dos pous miners que la companyia La Fodina va perforar a la zona fins arribar a l’estrat salí; un d’exploració i l’altre, molt més ample, destinat a una explotació que mai va començar. Aquest gran pou d’explotació està parcialment inundat. L’altre pou, el d’exploració, va ser segellat per dalt i no se’n pot observar l’interior, però el més probable és que també estigui inundat després de desenes d’anys sense cap manteniment. Els pous miners inundats de La Fodina deuen posar l’aigua subterrània en contacte entre l’estrat salí i la riera de Conangle. La conseqüència és la salinització de la riera que rep l’entrada més important d’aigua subterrània salada al tram proper a la casa de Gener.
Qui va ara a reclamar a la companyia minera La Fodina, que va acabar el seu recorregut galdós al ser finalment expropiada l’any 1951?
[foto Jordi Badia]
- Vegeu l’espai web de la Plataforma Montsalat per més informació dels impactes ambientals de la mineria de potassa al Bages.
- Vegeu l’article La restauració del runam de Vilafruns, de Jordi Badia.