L’escarabat butllofer (Berberomeloe majalis), a primer cop d’ull, no sembla pas un escarabat perquè té uns èlitres curts que deixen al descobert gairebé la totalitat del seu llarg abdomen, però és realment un escarabat, un coleòpter de la família Meloidae. Si els èlitres són vestigials, les ales són absents del tot. El tòrax és petit, en canvi l’abdomen és desproporcionadament llarg i voluminós. Les femelles (a les imatges) arriben als 70 mm de longitud, els mascles només a la meitat. L’escarabat butllofer llueix una coloració aposemàtica, d’advertència, per la combinació del negre brillant a tot el cos amb franges transversals roig viu o taronja a l’inici de cada segment abdominal. Si se’l molesta o se sent amenaçat, expel·leix a través dels porus una substància oliosa pudent i càustica anomenada cantaridina que realment provoca butllofes a la pell, d’aquí el seu nom popular. Millor no tocar-lo, els colors ja havien avisat! L’adult és un gran devorador de plantes, per tant la secreció càustica és una arma defensiva que utilitza només en situacions extremes. A la imatge 2ª, un escarabat butllofer, ja tip, fa les seves necessitats.
El cicle vital de l’escarabat butllofer és llarg i complex. Les femelles ponen milers d’ous a terra, dels quals ben pocs arribaran a bon port. De l’eclosió de l’ou en surt una larva de només uns 3 mm, minúscula en relació a la mida de l’adult, i que té la difícil missió de buscar un niu d’abella solitària. Les larves de Meloe proscarabeus o les de Meloe mediterraneus s’enfilen a una flor i, quan hi aterra una abella o una vespa, se li arrapen perquè les transporti fins al niu; en canvi, les larves de Berberomeloe majalis es valen dels seus propis mitjans. Si aconsegueix trobar un niu d’abella, es menja els ous, recol·lecta el pol·len emmagatzemat i després se n’allunya per seguir el seu desenvolupament en un procés conegut com hipermetamorfosi que passa per successius estadis larvaris molt diferents abans d’arribar a la fase de pupa i emergir de la crisàlide com a adult.
Berberomeloe majalis es distribueix per la península ibèrica i el nord d’Àfrica. Viu als prats, brolles i conreus. A la comarca de Bages és localment abundós; les imatges són obtingudes a l’entorn de la cova del Toll (Moià). Al nord dels Pirineus Meloe proscarabeus, de color ben negre i abdomen més curt i gruixut, substitueix a Berberomeloe majalis com a espècie de Meloidae més abundosa. Meloe mediterraneus és una altra espècie d’escarabat butllofer completament negre, amb l’abdomen encara més curt i gruixut, i present a les comarques de Bages i Moianès.