La font de Sant Marc brolla de la paret de roca del vessant de La Cova de Sant Ignasi, al capdavall de la via de Sant Ignasi, molt a prop de la capella de Sant Marc, a Manresa. La roca és un gres ben estratificat, de color gris i origen marí d’edat eocènica. La paret natural no és homogènia, hi ha capes de roca més consistent amb major proporció de ciment calcari, i capes més terroses o argiloses que a la paret es mostren com secs enfonsats. El torrent de Sant Ignasi -que actualment passa sota el carrer- ha tallat aquesta paret de roca i obert la vall entre el Puigcardener culminat per La Seu i els terrenys més a l’est on destaca el santuari de La Cova.
D’un determinat nivell de la paret de roca regalima l’aigua de la font natural que circula per un tram de vorera i es perd al trobar el primer embornal. A la part més humida de la paret pengen capil·leres (Adiantum capillus-veneris). Al davant de la paret molla es construí una font d’obra, amb les corresponents aixeta i pica de desguàs. Però si raja aigua de l’aixeta, no és aigua de la font natural sinó de la xarxa de Manresa que garanteix la potabilitat. La font de Sant Marc és en realitat dues fonts: al darrera la font natural que brolla de la roca eocènica amb més o menys cabal depenent de temporades, i davant la font de la xarxa de subministrament d’aigua potable que funciona o no depenent de les autoritats en matèria de distribució d’aigua a la ciutat.
Però les fonts públiques d’aigua potable tractada situades en àrees urbanes -com la font del davant de Sant Marc- estan sotmeses a tota mena d’incidències i inclemències -s’interrompen durant l’hivern per evitar el gel, es tanquen també en episodis de sequera per donar exemple, les seves aixetes s’espatllen, s’encallen o algun eixelebrat les destrossa, els desaigües s’embussen de papers, terra o fullaraca…-, de manera que no són notícia quan no ragen, sinó quan funcionen bé i se’n fa un bon ús.
[foto Jordi Badia]