En extenses àrees del Bages el procés de successió s’ha vist afectat pels incendis forestals. Després del foc, la successió mai no torna a començar de zero. El més freqüent és que, immediatament després del foc, es produeixi una autosuccessió, és a dir, que hi torni a haver el mateix que hi havia, però més petit. Això és així perquè la majoria de les plantes de les nostres forests mantenen viva la seva part subterrània i rebroten (alzines, roures, arboços, garrics, boixos, etc.), mentre altres moren, però es regeneren a partir de llavors que resisteixen el foc (pi blanc, romaní, gatosa, estepes, etc.) i que sovint tenen una germinació que és afavorida per les altes temperatures. Algunes plantes, com ara la farigola, tenen a la vegada els dos mecanismes de regeneració esmentats. Hi ha plantes, però, que si són cremades pràcticament desapareixen dels indrets que ocupaven: ni rebroten, ni tampoc deixen llavors viables. Només poden tornar a establir-s’hi a partir de llavors que provenen d’individus més o menys llunyans que no han estat cremats. Aquest és el cas de dos arbres importants en els boscos de la nostra comarca: la pinassa i el pi roig. També acostumen a desaparèixer després del foc el pi pinyer i la savina.
Les espècies que germinen amb profusió després del foc basen la seva estratègia en la possessió de llavors que es mantenen protegides en el sòl i viables durant anys (cas del romaní, la gatosa i les estepes) o en la possessió d’òrgans que actuen com a estotjos protectors de llavors que la planta manté viables en qualsevol època de l’any (les pinyes madures, però tancades, típiques del pi blanc). L’avantatge del pi blanc sobre la resta de pins en el procés de reocupació dels territoris cremats rau precisament en el fet que, si bé els seus pinyons, un cop alliberats, duren poc temps com en totes les espècies de pi, aquest té sempre pinyons viables protegits dins les pinyes madures tancades que s’obren amb l’escalfor, mentre la pinassa i el pi roig a l’estiu, quan acostuma a produir-se el foc, no tenen pinyes madures ni pinyons madurs escampats pel sòl. El pi pinyer, tot i que fa pinyes que, com en totes les nostres espècies de pi, maduren a la tardor, pot tenir pinyons encara viables a l’estiu, però sempre moltíssims menys que el pi blanc. Quan el foc crema els pins blancs es produeix una obertura massiva de pinyes i una autèntica pluja de pinyons que poden començar a germinar amb les pluges de la tardor. Tan eficient és el mecanisme de dispersió de llavors del pi blanc que, al cap de quatre anys de l’incendi de 1994, prop de Súria hem mesurat densitats de desenes de plançons per metre quadrat.
La conseqüència de tot plegat és que després del foc el pi blanc substitueix ràpidament la pinassa a les zones cremades on aquestes dues espècies vivien juntes (encara que el pi blanc fos poc abundant) i, si el que es crema és un bosc mixt de roures i pinasses o un bosc de pinasses amb sotabosc amb roures joves, la pineda és substituïda per la roureda. En els casos en què es parteix de boscos sense pi blanc on, a part de la pinassa, no hi havia cap altre arbre en abundància, la reinstauració de la vegetació arbòria es pot alentir molt per manca de llavors, si no hi ha cap intervenció humana. L’autosuccessió, pel que fa a l’estrat arbori, en aquests casos no es dóna, com tampoc no es dóna quan es crema una pineda de pi blanc formada per arbres joves (menys de 15 anys, aproximadament) que encara no han tingut temps d’acumular llavors dins les seves pinyes tancades. El pi blanc també desapareix, perquè perd la guerra per la llum, quan abans del foc creixia sota seu un estrat espès de roures i/o alzines que, un cop cremats, rebroten amb força.
Els nostres boscos estan perfectament adaptats a mantenir-se indefinidament a pesar dels incendis naturals (de periodicitat desconeguda) i dels artificials de baixa periodicitat (l’ús del foc per part dels humans a la Mediterrània es remunta, probablement, a 200.000 anys enrere o més), però incendis reiterats de periodicitat inferior als 10 anys porten irremissiblement a la desaparició dels pins, a rebrotades cada cop més esquifides de les espècies rebrotadores i a importants pèrdues de sòl que en àrees amb fort pendent poden conduir a la desertització (successió de degradació). Incendis amb una periodicitat del voltant dels 30 anys alenteixen el procés de successió i creen clarianes que afavoreixen el manteniment de les pinedes de pi blanc que, a aquesta edat, en el moment de l’incendi sempre estan carregades de pinyons.
[Florenci Vallès amb la col·laboració de Jordi Badia]
- Plànol d’incendis forestals al Bages, 1970-2022
- Vegeu l’article Pertorbacions, de Jordi Badia.