El barri de L’Estació -per l’estació del carrilet Manresa-Berga-Guardiola de Berguedà que deixà de funcionar l’any 1973- es construí a Sallent durant la dècada dels anys 1980 ocupant la plana de la riba dreta del Llobregat limitada entre l’extrem sud del nucli urbà existent i la cinta transportadora de mineral salí provinent de la rampa del Solà, a tocar també del tram final del torrent de Soldevila. El barri era espaiós, pla i lluminós, més encara si es compara amb els carrers estrets i costeruts del nucli antic de Sallent situat a la riba esquerra. Al barri de L’Estació es van construir nombroses cases de 2 pisos i alguns blocs de fins a 4 pisos d’alçada. El lloc era, aparentment, immillorable.
Però ben aviat van aparèixer els problemes en forma d’esquerdes a les cases. El motiu era la subsidència del terreny que, anys enrere, la mina de potassa Enrique, antecessora de la mina de Vilafruns, havia foradat per sota. El plànol de l’àrea minada a la dreta del Llobregat i el de la situació de les construccions afectades per esquerdes inusuals concordaven bé. De fet, el primer avís de la subsidència del terreny l’havia donat ja l’aqüeducte del Vilar per on la Séquia de Manresa travessa la vall del torrent de Soldevila; l’aqüeducte medieval del Vilar, que havia conduït l’aigua durant 5 segles, començà a sobreeixir per dalt durant la segona meitat del segle XX. La raó no podia ser altra que l’enfonsament del terreny. Les mesures topogràfiques precises a L’Estació començaren l’any 1997, a càrrec de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, i se segueixen mantenint. Aleshores, l’enfonsament es mesurà en -2,5 cm/any al punt de subsidència màxima a l’entorn del carrer Comamala Poal, just on les cases s’havien deteriorat més i, a més, coincidint amb la vertical del punt on una galeria de la mina Enrique havia topat amb una grandiosa cavitat natural. Malgrat les queixes veïnals i l’evidència de la situació, l’Ajuntament de Sallent, encapçalat durant tots aquells anys pel convergent Jordi Moltó, va mantenir la qualificació de sòl urbanitzable i va seguir concedint noves llicències de construcció al barri de L’Estació fins l’any 2000 quan la Generalitat de Catalunya, actuant com a administració superior, va retirar la qualificació d’urbanitzable.
L’any 2004 va començar l’evacuació voluntària del barri. L’any 2009, després d’haver-se mesurat una acceleració de la velocitat de subsidència a la vertical de la cavitat subterrània, la Generalitat va decretar el desallotjament forçós del barri de L’Estació per risc d’esfondraments. La gran majoria d’antics habitants de L’Estació, representats per l’advocat Climent Fernàndez amb despatx a Berga, van marxar-ne amb un acord d’indemnització pactat amb la Generalitat. Actualment (2024) les cases s’han enderrocat i l’espai ha quedat net, endreçat i buit, amb els carrers urbanitzats però sense possibilitat de construir-hi. Només tres famílies, desobeint l’ordre de sortida forçosa, mantenen les cases al barri amb el risc per compte propi.
L’Estació -tal com mostren les imatges de la galeria- és ara una àrea amable però desangelada, un parc poc utilitzat per falta de veïns on alguns nens aprofiten els carrers buits per aprendre a anar en bicicleta i uns pocs passejants alimenten la nostàlgia d’allò que havia estat el seu barri de joventut.
[fotos Jordi Badia]