La Séquia de Manresa –o Sèquia segons la pronúncia d’una bona part dels manresans- és una magnífica obra d’enginyeria civil que capta un cabal d’1 m3/segon d’aigua del riu Llobregat a la resclosa del Manresans a Balsareny i la transporta durant 26 km, amb només 10 metres de desnivell, plàcidament fins a Manresa. La Séquia de Manresa subministra l’aigua a la ciutat i rega les planes agrícoles de Viladordis i El Poal.
La Séquia de Manresa pren encara més rellevància quan es té en compte que fou construïda al segle XIV, entre els anys 1339 i 1384. La negativa tossuda del bisbe de Vic Galceran Sacosta al pas la Séquia per terres del bisbat al terme de Sallent va ocasionar un greu conflicte. El bisbe va decretar l’excomunió dels promotors i constructors de la Séquia, tanmateix les obres no es van arribar a aturar. La resolució va requerir la intervenció divina. Una Misteriosa Llum que venia de Montserrat va entrar pels vitralls de l’església del Carme -destruïda durant la guerra civil i reconstruïda al segle XX-, a la vegada que les campanes es van posar a tocar soles. Els manresans van interpretar aquell fet sobrenatural com el senyal que els donava la raó en la disputa amb el bisbat. Mort sobtadament el bisbe Galceran Sacosta, el seu successor acceptà les compensacions ofertes pels manresans pel pas de la Séquia.
El Parc de la Séquia és la institució que gestiona els equipments vinculats a la Séquia de Manresa i divulga la importància de l’aigua. A Manresa es commemora la festa de la Misteriosa Llum el 21 de febrer, el dia de l’arribada de l’aigua a la ciutat. Dos diumenges més tard té lloc la Transéquia, la multitudinària caminada i pedalada popular per la vora de la Séquia, des de Balsareny fins al parc de L’Agulla.
Actualment la Séquia acaba a l’estany de L’Agulla, el gran dipòsit d’aigua de subministrament. Abans d’entrar a L’Agulla, de la Séquia principal es deriven dos ramals, a dreta i a esquerra, per regar respectivament les planes del Poal i de Viladordis, que al seu torn es ramifiquen en múltiples recs amb el pas de l’aigua controlat per bagants per abastir d’aigua tota l’horta.
Durant les darreres dècades, coincidint amb la salinització de l’aigua del Llobregat avall de Sallent i la del Cardener a causa de la mineria de potassa, l’aigua de la Séquia, en principi destinada només a Manresa, s’ha anat expandint pel subministrament també de les poblacions veïnes: Sant Joan de Vilatorrada, Santpedor, Sant Fruitós de Bages, el Pont de Vilomara, Callús, Rajadell, Castellfollit del Boix, Sallent, Artés i Castellnou de Bages. En un altre encert premonitori dels manresans medievals dirigits per l’enginyer Guillem Catà, la Séquia de Manresa pren l’aigua del Llobregat a Balsareny, més amunt de l’inici de la mineria de potassa.
A la imatge 2ª, el runam salí del Cogulló (Sallent) amenaça la qualitat de l’aigua de la Sèquia.
Llevat de trams més urbanitzats, túnels i aqüeductes, en general la Séquia discorre per un canal de terra, tal com fou construïda. El seu pas aporta humitat als terrenys del Pla de Bages que travessa i a la seva vora creixen herbes tendres i alguns grans arbres.