L’abella de la mel (Apis mellifera) és un insecte himenòpter fascinant per diversos motius: per la seva proverbial funció pol·linitzadora, per la seva ordenada vida social, per l’arquitectura interior del seu rusc en cel·les hexagonals i per la seva laboriosa producció de mel, cera i gelea reial. Poques espècies són campiones en tantes disciplines a la vegada!
El cos de les abelles és de color marró fosc i ple de pèls daurats -el que és molt adequat per a la pol·linització involuntària de les flors-, més abundosos i llargs al tòrax. Les abelles viuen en societat, l’eixam o colònia, constituït per individus de tres castes. Les femelles obreres són, de llarg, les més nombroses; en un sol eixam o rusc n’hi pot haver uns quants milers. Realment honoren la seva fama de treballadores ja que fan totes les feines de la colònia, des de sortir a la recerca de nèctar i pol·len de les flors fins a alimentar i cuidar les larves. A l’extrem de l’abdomen tenen un fibló connectat a una glàndula secretora de verí. Si l’abella pica, el fibló carregat de verí quedarà clavat com un arpó al cos de la víctima, mentre que l’abella, com un suïcida sacrificat per la causa major de la colònia, morirà poc després. Els mascles o abellots són més grossos, però menys nombrosos i sense fibló. La seva funció principal és la de fecundar la reina quan surt en vol nupcial. A més, amb el seu batec d’ales a l’entrada del rusc forcen la ventilació. La femella reina, una sola per eixam, és més gran que les obreres i, a diferència d’aquestes que viuen unes setmanes, la reina pot viure fins a 4 anys. La reina té per única missió pondre ous. Dels ous no fecundats naixeran els abellots. En canvi, dels ous fecundats naixeran femelles, obreres si l’alimentació de la larva és l’habitual o reines en cas d’haver estat exquisidament alimentades amb gelea. Quan de la metamorfosi emergeix una nova reina, aquesta mata les larves i pupes competidores que com ella han estat alimentades a cos de reina. Després inicia el vol nupcial seguida pels abellots fèrtils i, si té èxit, tornarà al rusc on destronarà la reina fins llavors vigent. La reina destronada marxarà amb un eixam format per part de la colònia cap a algun altre lloc on establir-se. Quan la reina de la colònia mor, instintivament les obreres alimenten larves amb gelea reial per fer-ne una altra.
Les abelles de la mel són pol·linitzadores excel·lents, sobretot de les plantes que per aquest motiu s’anomenen mel·líferes com el romaní i moltes més plantes labiades, la ginesta, l’argelaga i moltes altres papilionàcies, el bruc, els fruiters… Les abelles recullen el pol·len amb la boca, l’aglutinen amb saliva i el transporten en unes estructures filamentoses de les potes posteriors, com cistelletes, anomenades corbícules. L’abella de la imatge 1ª col·lecta el pol·len de les flors d’un aladern (Rhamnus alaternus) mascle, mentre que les de les imatges 2ª i 3ª de les flors d’un cirerer (Prunus avium). Noteu, a les tres imatges, la massa groga de pol·len aglutinat i subjectat a les corbícules de les potes posteriors. Els borinots (gèn. Bombus) també tenen corbícules per al transport de pol·len amassat i són igualment uns excel·lents pol·linitzadors.
Les abelles de la mel viuen tant en estat silvestre, en ruscs en forats d’arbres i excletxes de roca (imatge 5ª), com domesticades en ruscs artificials, adequats per extreure la mel de les bresques interiors, fetes de cel·les hexagonals. Els ruscs artificials es poden transportar d’un lloc a l’altre, al ritme de la floració de les plantes. Les abelles de la mel volen arreu on trobin flors amb nèctar i pol·len; les brolles a la primavera, les bardisses, els prats florits a l’entrada d’estiu i els camps de conreu de plantes de pol·linització entomòfila que a la comarca de Bages són sobretot els d’ametllers i els conreus herbacis d’alfals, trepadella, gira-sol o colza. La mel és una dissolució ensucrada constituïda pel nèctar que les abelles han recollit de les flors; d’aquí que el seu gust, color i olor depenguin de les flors que les abelles han visitat. La mel és doncs una substància molt energètica, l’aliment de les larves i, a l’hivern, de tot l’eixam.
[fotos Jordi Badia (1ª i 4ª), Oriol Oms (2ª i 3ª) i Montserrat Porta i Jordi Badia (5ª)]