Cirerer

Prunus avium

El cirerer (Prunus avium), amb les seves nombroses varietats, és segurament l’arbre fruiter plantat més sovint als horts, patis i jardins particulars a la comarca de Bages. A més de l’obvietat que els cireres fan cireres, els cirerers també es planten pel goig de veure passar els mesos de l’any en colors al pati de casa: les flors blanques al març, el verd espurnejat de cireres vermelles al juny, les fulles grogues al novembre i les branques nues al desembre.

Els cirerers poden néixer subespontàniament a partir de pinyols de cireres d’exemplars conreats i, si s’abandona el lloc on hi ha un cirerer, aquest es mantindrà durant anys. Però a la comarca de Bages, el cirerer no arriba a instal·lar-se als boscos obacs i a les torrenteres, com sí que ho fa a les comarques pirinenques. La forma silvestre i espontània a les comarques pirinenques, de cireres més petites i menys dolces que les varietats de conreu, s’anomena Prunus avium var.sylvestris. Els cirerers comercialitzats i plantats al Bages, un territori calcari, són varietats de cireres apreciades empeltades damunt d’un peu de cirerer de guineu (Prunus mahaleb), una espècie que sí que és espontània al Bages.

A inicis de primavera, el cirerer treu les flors a la vegada o poc abans que les fulles. Les flors surten en grupets, inclinades avall perquè el seus peduncles llargs i prims no són capaços de sostenir-les, mesuren uns 3 cm de diàmetre i tenen els pètals ben blancs. Les fulles tenen limbe gran i prim, de contorn el·líptic o romboïdal amb la punta allargada i el marge dentat, solcat per nombrosos nervis secundaris rectes i paral·lels. El pecíol té dues glàndules característiques, com bonyets. Depenent de la varietat, els fruits, les cireres, són més o menys grosses, de color variable quan són madures des del groc fins al vermell vinós fosc i amb el peduncle més o menys llarg o més o menys gruixut. Les cireres són tan apreciades pels mamífers –entre ells nosaltres, els humans- com pels ocells; d’aquí que els hortolans sovint protegeixen la capçada sencera del cirerer amb xarxes. A la tardor, les fulles del cirerer prenen tons groc i taronja abans de caure.

L’escorça del cirerer és platejada i llisa, amb grans fissures transversals que, en els cirerers vells, acaben per permetre que l’escorça es desenrotlli parcialment com una cinta.
Per les ferides al tronc o a les branques principals, el cirerer exsuda una goma que solidifica en forma de boles. La fusta és dura i rogenca; els mobles fets de fusta de cirerer tenen una particular elegància. No es veuen al Bages plantacions de cirerers destinades a aprofitar la fusta.

El cirerer és susceptible a l’atac de pugons a les fulles, a la mosca de les cireres (Rhagoletis cerasi) les larves blanques de la qual malmeten les cireres i a malalties fúngiques, sovint combinades amb larves de grans coleòpters al tronc o a les arrels.

[fotos Jordi Badia (1ª, 2ª i 3ª) i Montserrat Porta (4ª)]