El blet de paret (Chenopodium murale) és una herba anual de la família quenopodiàcies que s’enlaira fins a un màxim de 80 o 90 cm, pròpia d’ambients ruderals amb sòl molt nitrogenat com els peus de murs d’horts, els jaços de bestiar, les runes o l’entorn de femers. A diferència de la majoria de blets que tenen el seu cicle vegetatiu durant la tardor, el blet de paret sol néixer a l’hivern i arribar al pic de creixement i floració als mesos de febrer i març.
El blet de paret fa una tija erecta, estriada amb línies rogenques, ramificada ja des de la base i molt fullosa. La imatge és la d’un blet d’un verd brillant, farinós només a l’entorn dels glomèruls de flors. Les fulles tenen un pecíol de fins a 20 mm i limbe de contorn entre triangular i romboidal d’uns 3-7 cm, més llarg que ample, amb la base cuneada, la punta aguda i els marges incisos per dents agudes de vores còncaves o corbades, poc regulars i que majoritàriament apunten endavant. Els nervis secundaris també es corben cap a la punta de la fulla. L’anvers d’aquestes fulles és verd lluent, mentre que el revers és d’un verd mat. A la part alta de les tiges es formen glomèruls de petites flors de simetria radiada pentàmera amb 5 tèpals, 5 estams i 2 estigmes, tot i que pot haver-hi també flors només femenines, sense estams. Els tèpals embolcallen quasi completament el fruit, com formant un panet, i mostren una carena al dors prop de l’àpex. Aquest és un caràcter que discrimina el blet de paret d’altres espècies de blet, però que cal observar amb lupa. El fruit en càpsula conté petites llavors negres.
El blet de paret és una planta de distribució molt extensa que acompanya a la humanitat a les terres temperades.
El blet de paret (Ch.murale) s’assembla força pel seu port i per la forma de les fulles al blet blanc (Ch.album), però aquest darrer és d’un verd grisenc més apagat, les seves tiges joves són més farinàcies, i els lòbuls de les seves fulles són menys definits.
Les fulles del blet de paret són comestibles però poc apreciades, ja siguin fresques en amanida o bullides tal com es mengen les bledes (Beta vulgaris) i els espinacs (Spinacia oleracea), ambdós també herbes anuals de la família quenopodiàcies. Les seves minúscules granes són també comestibles.
[fotos Jordi Badia]