Canya

Arundo donax

La canya o canyer (Arundo donax) és una planta de la família gramínies que fa de 2 a 6 metres d’alçada. Presenta un rizoma llenyós, gruixut i llarg, del qual neixen tiges (canyes) lignificades, d’1 a 2 cm de diàmetre, que persisteixen més d’un any i el segon any poden produir ramificacions laterals. Té pocs pèls (és glabrescent). Les seves fulles són de color verd grisenc o blavenc (glauques), tenen la lígula curta -d’1 mm, aproximadament- i ciliada, i el limbe fortament auriculat a la base, pla i de 30-60 cm de longitud. Té petites flors agrupades normalment en grups de tres per formar nombroses espiguetes que generen grans panícules denses, de color violaci o blanquinós. Floreix del setembre al desembre i produeix uns fruits que no solen ser fèrtils. Es multiplica vegetativament pels rizomes, que, com que acumulen moltes reserves, fan que les canyes rebrotin repetidament quan són tallades i siguin molt difícils d’eradicar (foto 6ª). Les parts tendres d’aquests rizomes contenen entre un 3% i un 5% de sucre (sacarosa).

Tolera un cert grau de salinitat del sòl i els seu hàbitat ideal són els sòls humits i rics en nutrients, però, en zones no especialment seques, com ara el Bages, es pot mantenir també molts anys sobre terres remogudes ben allunyades de les fonts d’humitat. És originària de l’est i del sud d’Àsia, i probablement també del sud de la península Aràbiga i d’algunes zones d’Àfrica. S’ha plantat i naturalitzat a les regions temperades poc fredes, subtropicals i tropicals de tots dos hemisferis, especialment a la Mediterrània, Califòrnia, l’oest de Pacífic i el Carib. A Catalunya esdevé rara fora de les zones de clima clarament mediterrani i desapareix per sobre dels 1200 metres d’altitud. Al Bages és abundant, però les fredorades i les nevades en maten de tant en tant la part aèria, com es pot veure a la foto segona que correspon a un canyar de Sant Fruitós de Bages a la primavera que va seguir a la nevada dels dies 14 i 15 de març de 2010.

A la foto 1ª es pot veure un extens canyar del riu Llobregat situat prop de Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages). En aquesta imatge queda clar que la canya normalment no se situa a tocar de l’aigua. En aquest cas, la franja de vegetació més propera al riu és dominada per la bova borda (Sparganium erectum), i també conté boga (Typha sp.) i canyís (Phragmites australis subsp. australis).

Tendeix a formar grans poblacions gairebé monoespecífiques i amb poca fauna (canyars) en llocs pertorbats, dunes de sorra, aiguamolls i ribes de rius i torrents, per la qual cosa està inclosa a la llista de les 100 espècies exòtiques invasores més nocives del món de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. Els grans canyars arrelats fora de la seva àrea d’origen són un clar exemple de disminució de la biodiversitat causada per l’home mitjançant la introducció d’espècies al·lòctones. En aquestes comunitats vegetals impenetrables hi ha molt pocs animals, perquè les canyes contenen una varietat de substàncies químiques tòxiques que les protegeixen de la majoria dels insectes herbívors generalistes. Tampoc són gaire menjades pels mamífers herbívors.

La canya s’utilitza en cistelleria, per fer instruments musicals i com a suport de les tomaqueres i altres plantes hortícoles. S’ha utilitzat com a diürètic i per disminuir la producció de llet, i fins a la meitat del segle XX, aproximadament, es va fer servir com a suport dels falsos sostres de guix. Sovint es planta per estabilitzar talussos de terra. És una bona candidata per ser utilitzada com a font renovable de biocombustible, perquè creix ràpidament en diferents tipus de sòl i de clima. Produeix una mitjana de 3 kg de biomassa per metre quadrat i any (30 tones/ha·any) i, un cop seca, si es crema subministra 17MJ/kg. Estudis fets a la Unió Europea a començament del segle XXI van identificar la canya com el cultiu energètic de biomassa més productiu i amb menys impacte ambiental. També s’ha estudiat utilitzar-la com a font de cel·lulosa.

[fotos Florenci Vallès]