La cuca negra de l’alfals (Colaspidema barbarum [= C.atrum]) és un escarabat de la inacabable família dels crisomèlids, més conegut pels agricultors que pels naturalistes perquè s’alimenta de fulles d’alfals (Medicago sativa), tant li fa si és conreat com espontani.
Tant els adults com les larves són ben negres i s’alimenten exclusivament d’alfals.
La larva és una eruga tova, vermiforme com un botifarró de 8-10 mm de longitud quan arriba a l’estadi final, amb tres parells de potes com ungles i un cap gran, rodó i lluent, amb un parell de mandíbules que no paren de treballar. Tot el cos té quetes eriçades. Aquestes larves devoren en un sol dia un pes d’alfals equivalent a 7 vegades el del seu propi cos. Després del pas de la cuca negra, queden només restes esfilagarsades d’allò que havia estat la fulla trifoliada de l’alfals. La presència de la cuca negra sobre una mata d’alfals sol ser en un nombre alt d’exemplars, constituint una plaga. Les imatges mostren larves, la fase que s’observa més habitualment.
Els adults són escarabats de color negre brillant, d’uns 4-6 mm de longitud els mascles i 6-8 mm les femelles, amb el cap, el tòrax i l’abdomen separats, no pas integrats en una forma comuna com altres crisomèlids, i les antenes clares. L’abdomen és ovalat i més ample que el tòrax. Però l’abdomen de les femelles, després de ser fecundades, creix espectacularment, s’infla com un globus de manera que els èlitres no arriben a tapar-lo i sobreïx mostrant el seu color caoba o ataronjat.
Les femelles posen els ous allargats d’1mm i color taronja en grupets al revers de les fulles d’alfals.
La cuca negra de l’alfals es combat amb insecticides. L’abundància d’alfals espontani als prats deu facilitar la persistència de la plaga de la cuca negra.
Moltes plantes pateixen, dissortadament per a elles, el seu particular crisomèlid que se n’alimenta específicament. L’exemple més conegut és el de l’escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata); el de la cuca negra de l’alfals és un cas paral·lel.
[fotos Jordi Badia]
- Vegeu l’article Coleòpters, de Jordi Badia.