L’escurçó és l’animal més perillós de la fauna de la comarca. Les dites populars ho deixen ben clar: la catalana -a la picada d’escurçó, no hi ha temps a l’extremunció- i la castellana, no tan dràstica, –si te pica un morgaño, en la cama un año-. El verí que l’escurçó injecta a través dels dos ullals com xeringues retràctils penjades de la mandíbula superior és excepcionalment potent. La picada d’escurçó provoca la inflamació aguda de la part afectada que progressivament avança cap a la resta del cos, dolor intens, vertigen, taquicàrdia i trastorns generals greus. La gravetat de la mossegada dependrà sobretot de la quantitat de verí inoculada; només molt esporàdicament arriba a ser mortal. L’únic tractament eficaç contra la picada d’escurçó és l’administració, al més aviat possible, del corresponent sèrum antiviperí. Per tant, en el desafortunat cas de mossegada d’escurçó, cal portar ràpidament la víctima a un centre mèdic on disposin de l’antídot específic contra la picada d’escurçó.
Els escurçons es diferencien de la resta de serps que hi ha a l’Europa occidental (les colobres, família colúbrids) pel seu cap triangular recobert d’escates petites -amb l’excepció només del parell d’escates grans i ovals situades sobre cada ull- i per la pupil·la vertical. En canvi, les colobres tenen escates grans damunt del cap i la pupil·la rodona. A més, els escurçons són serps rabassudes, de cua curta, que difícilment superen els 60 o 70 cm de longitud total.
A la comarca de Bages viuen les dues espècies d’escurçó amb distribució a Catalunya, l’escurçó pirinenc (Vipera aspis) de les fotos, localitzat només al nord del Moianès, i l’escurçó ibèric (Vipera latasti) que hem trobat a les serres de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i a les valls de capçalera de la riera de Calders. Les seves poblacions són petites. L’escurçó pirinenc a Catalunya es troba principalment a la zona pirinenca i prepirinenca, mentre que l’ibèric té una distribució més meridional, amb preferència per les serres mediterrànies. L’escurçó ibèric té la punta del musell enlairada i prominent, cosa que el diferencia de l’europeu. Ambdues espècies solen exhibir al dors un dibuix en ziga-zaga o en successió de rombes foscos, quasi negres, sobre un fons de color gris clar, a vegades desviat cap a un to verdós en l’escurçó europeu o vermellós en l’escurçó ibèric. El color i el dibuix són, però, variables i, per tant, són caràcters poc definitoris per a la identificació.
Els escurçons viuen preferentment en ambients pedregosos, on puguin assolellar-se. A l’hivern resten inactius. Són ovovivípars, de manera que la mare pareix petits escurçonets, embolcallats d’una feble membrana que les cries trenquen tot just acabades de néixer. S’alimenten d’animals petits, com ratolins, ocells i sargantanes, que capturen amb la seva mortal mossegada.
L’escurçó no atacarà una persona, si no és que involuntàriament o a propòsit se’l molesta. La reacció d’un escurçó davant de la presència humana serà, com la de tants altres animals, la de fugir; compte però que si no té escapatòria pot fingir-se mort. En cas de trobar-se un escurçó, el més prudent és deixar-lo en pau i passar discretament.
[fotos Florenci Vallès i Elena Colell (1ª) i Alba Badia (2ª)]