La serp verda (Malpolon monspessulanus) pertany a la família de les colobres. Els exemplars adults poden assolir 2 metres de longitud, el que converteix la serp verda en l’espècie de serp més gran entre les que habiten espontàniament a Europa.
Els adults –foto 7ª- tenen un matís verd oliva general al dors -d’aquí el seu nom- amb algunes esquames negres disseminades, mentre que el ventre és groguenc. En canvi, els exemplars joves són marrons sense cap rastre del verd que tindran quan siguin adults, amb algunes esquames castany fosc distribuïdes regularment pel cos i d’altres clares principalment al voltant de la boca. En l’ordre d’aparició, les imatges mostren l’evolució del color a mesura que la serp verda creix.
Com a tots els colúbrids, les esquames del cap són més grans que les del cos, una característica que distingeix a les colobres dels escurçons. A la serp verda, l’esquama frontal és més estreta que les supraoculars que l’emmarquen a banda i banda i prou llarga per limitar també amb les esquames preoculars. Aquest detall morfològic identifica a la serp verda entre els colúbrids sense haver de recórrer al color, més aparent però inconstant. La pupila és rodona.
La serp verda viu a tota mena d’ambients càlids. No és rar que es trobi als horts, a la perifèria de pobles o ciutats, o que entri a les cases. També és freqüent trobar-la a l’estiu escalfant-se a l’asfalt de les carreteres. L’atropellament per vehicles i la persecució directa pels humans són causes principals de mortaldat de la serp verda. El seu nom popular castellà culebra bastarda ja denota la poca estima que se li té.
Si se sent amenaçada, adopta una actitud agressiva, aixeca el cap, bufa sorollosament i probablement intenti mossegar. Té un parell de dents que injecten verí, situades endins de la boca, que li serveixen per paralitzar les preses capturades. És difícil que injecti el verí a la primera mossegada i, si aquest fos el cas, el seu verí no té, ni de bon tros, l’efecte greu del verí dels escurçons. S’alimenta de tota mena d’animals –insectes, sargantanes, ocells, micromamífers…-, depenent de la pròpia mida de la serp.
[fotos Montserrat Porta (1ª i 2ª), Jordi Badia (3ª, 4ª i 5ª), Florenci Vallès (6ª) i Marc Vilarmau (7ª)]
El coneixement dels rèptils al Bages es deu a la tasca de Francesc Junyent Maydeu (1944-2016), coautor del llibre Vertebrats de la Catalunya central, editat per Edicions Intercomarcals-Regió7 el 1993 i que obtingué una extraordinària popularitat. A l’observar una serp, més encara al Bages, no podem deixar de recordar a Francesc Junyent, qui amb tant de rigor les estudià i amb la mateixa dosi de voluntat i entusiasme les va fer conèixer.