Figuera

Ficus carica

La figuera (Ficus carica) és una arbre de la família de les moràcies que rarament supera els 10 metres d’alçària. Té la capçada arrodonida o amb forma irregular, ampla i densa, i desprèn una olor característica. Té el sistema radicular molt desenvolupat, sovint es ramifica des de terra i, si hi ha un únic tronc, es ramifica a poca alçada. Els troncs vells són nuosos i retorçats. Té la fusta tova i l’escorça llisa, tova i de color gris. Com totes les moràcies, per sota l’escorça i dins les fulles presenta uns conductes, els tubs laticífers, que contenen un suc lletós enganxós, el làtex. El brancatge és fràgil. Els branquillons són gruixuts i rígids, i presenten grans cicatrius foliars. Els borrons terminals fan al voltant d’1,5 cm de llarg i acaben en una punta aguda, mentre que els axil·lars són molt més petits i tenen l’àpex obtús. Tant els uns com els altres presenten dues escames a la part externa.

Té les fulles caduques i simples. Estan en disposició esparsa i fan de 10 a 35 cm de llarg. El limbe té forma palmada irregular i pot estar poc dividit o no presentar lòbuls. Té la base en forma de cor (cordada), el marge lleugerament i irregularment dentat i la nervació palmada. Els nervis són prominents, especialment en el revers. L’anvers presenta una pilositat aspra i és de color verd fosc poc brillant, mentre el revers, que també està cobert de pèls, és de color verd clar mat i no tan aspre. El pecíol és gruixut, té la base ampla i fa de 5 a 10 cm de llarg. Les fulles es tornen grogues a la tardor.

Les flors són petites i es troben en gran nombre a l’interior d’un receptacle inflat, anomenat siconi, que té forma de pera amb una obertura apical i fa al voltant de 3 cm de llarg (foto 3ª). Dins dels siconis, que es formen a l’axil·la de les fulles, normalment hi ha a la vegada flors masculines -amb 3 tèpals i 3 estams- i femenines -amb 3-4 tèpals i 1 pistil-, però pot ser que falti un dels dos tipus de flor. Les flors masculines es troben a la zona propera a l’obertura. Les flors femenines maduren abans que les masculines i, per tant, l’autopol·linització és impossible. La pol·linització té lloc gràcies a la intervenció d’una petita vespa anomenada Blastophaga psenes que pon els ous en unes flors femenines d’estil curt destinades a tal fi, les flors brevistiles. La figuera té dos períodes de floració, un que va de febrer a abril i l’altre que va d’agost a setembre.

Els veritables fruits de la figuera no són les figues sinó els petits pinyolets (aquenis) que aquestes tenen dins. Les figues comestibles són els siconis madurs i la seva part carnosa i dolça prové de parts florals i de les parets del receptacle (foto 4ª). Les figueres silvestres, anomenades cabrafigueres o figueres bordes, produeixen figues petites i poc carnoses. La majoria de varietats de figuera cultivades formen llavors per partenogènesi –sense pol·linització prèvia. Les varietats californianes “Kadota” i “Mission” són partenocàrpiques -produeixen figues que pràcticament no tenen aquenis. Les varietats de cultiu del grup “Smirna”, com que no tenen flors masculines i tampoc no presenten partenogènesi ni partenocàrpia, no produeixen figues si no són pol·linitzades per vespes que provenen de figueres amb flors masculines. Per tal d’assegurar-ne la pol·linització, prop de les figueres del grup “Smirna” es planten cabrafigueres o es porten branques de cabrafiguera florides. Aquesta darrera acció rep el nom de caprificació o cabrafigació. Les figueres silvestres i algunes varietats de figueres cultivades tenen dos períodes de maduració dels fruits: les anomenades figaflors, bacores o figues primerenques maduren a final de primavera i començament d’estiu, mentre que la majoria de figues maduren a final d’estiu i començament de tardor. Les llavors són dispersades pels ocells i els mamífers que es mengen les figues.

La figuera és bastant exigent pel que fa a l’aigua, però resisteix bé ambients relativament secs, on el seu creixement queda disminuït. T olera mitjanament bé l’ombra i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. És força sensible a les glaçades intenses, comença a patir danys per sota els -10ºC. La fredorada del gener de 1985 va matar la part aèria de la majoria de les figueres del pla de Bages -però a la primavera següent van rebrotar d’arrel- i la del desembre de 2001 en va malmetre algunes.

És de creixement ràpid i es propaga mitjançant llavors i, artificialment, per esqueix, per capficat, per cultiu de meristemes i a partir de rebrots. Les varietats de figuera cultivades a vegades s’empelten sobre figueres bordes. És molt utilitzada com a arbre fruiter. Hi ha moltes varietats cultivades de figuera. Les figues es poden consumir fresques o seques. Les figues fresques contenen un 20% de sucres i les seques un 50%. El seu làtex és un remei popular per combatre les berrugues.

És una espècie originària del sud-oest d’Àsia que ha estat cultivada des de molt antic. A la Mediterrània occidental la figuera és un arbre naturalitzat que sovint trobem arrelat a les escletxes de les roques per on l’aigua hi circula més o menys. També pot arrelar als murs de pedra i contribuir a la ruïna d’edificis antics.

[fotos Florenci Vallès]