La fràngula (Frangula alnus Mill.) és un arbust caducifoli alt que generalment no supera els 4 m d’alçada, però pot arribar als 6 m. Pertany a la família de les ramnàcies, i es coneix també amb el nom científic de Rhamnus frangula L. i amb els noms catalans de vern bord, vern menut, vern negre i àlber negre. És tòxic per als humans.
L’escorça és de color vermellós fosc, però amb taques blanquinoses allargades que corresponen a esquinçaments. Les fulles tenen el limbe prim, el·líptic o obovat i més o menys acuminat, fan 4-6 cm de llarg per 2-4 cm d’ample, són enteres i de distribució alterna, i no tenen pèls un cop estan formades del tot. Del seu nervi principal, arrenquen de vuit a dotze nervis paral·lels que es dirigeixen als marges. Aquest tipus de nerviació recorda molt la del vern (Alnus glutinosa). Les fulles joves tenen un parell d’estípules la longitud de les quals és la meitat de la del pecíol, el qual té una llargada que és un terç de la del limbe. Els extrems de les branquetes joves tenen un color cendrós, perquè presenten un borrissol molt menut.
Les flors són hermafrodites, petites (6-12 mm), pentàmeres i verdoses; tenen els pètals molt petits i ovats i un sol estil, i estan agrupades formant fascicles que neixen a l’axil·la de les fulles. Cada fascicle consta de 2-10 flors. Generalment, a l’axil·la de cada fulla només arriben a madurar un o dos fruits, que són drupes arrodonides i d’uns 8 mm de diàmetre, primer verdes, després groguenques, més tard rosades, a continuació de color granat i, finalment, negres. Tenen poca carn i quasi no tenen sabor, i, en general, tenen dos o tres pinyols comprimits que contenen sengles llavors. Floreix de l’abril al juliol, i a mitjan agost comencen a madurar els seus fruits.
L’escorça seca és un laxant utilitzat en farmàcia. De la fusta se’n pot obtenir un carbó de molt bona qualitat que produeix molt poca cendra quan és cremat. Aquest carbó s’usava per fer pólvora negra. Les fulles serveixen d’aliment a les erugues de diverses espècies de papallones, entre les quals hi ha les de Gonepteryx rhamni, que només s’alimenten de fulles de fràngula i de diverses espècies del gènere Rhamnus. Del nèctar de les flors, les abelles en fan mel. Els fruits s’han fet servir per fabricar tint vermell.
Viu en boscos humits esclarissats, bardisses humides, vores de rierols, etc. La major part de la seva àrea de distribució natural mundial forma part de la regió eurosiberiana. Va ser portada pels humans a Amèrica del nord fa probablement uns 200 anys, i allà és considerada una espècie invasora. És molt poc freqüent a la meitat sud de la península Ibèrica. A Catalunya, la seva àrea de distribució comprèn bàsicament territoris plujosos del nord. Al Bages només l’hem trobat a la vall de la riera de Merlès, un rierol permanent el tram més baix del qual fa de frontera entre aquesta comarca i la del Berguedà. No ens consta que sigui present al Moianès.
[fotos Florenci Vallès]