El freixe de flor (Fraxinus ornus) és un arbret que es diferencia dels altres dos freixes de Catalunya, el de fulla gran (F.excelsior) i el de fulla petita (F.angustifolia), perquè les seves flors són blanques i vistoses, amb 4 pètals estrets, per a ser pol·linitzades per insectes. Aquestes flors surten en raïms erectes al mes de maig, quan l’arbre ja té totes les fulles; res a veure doncs amb les flors petites i primerenques, simples per a ser pol·linitzades pel vent, dels altres freixes.
Les fulles del freixe de flor són pinnades amb un nombre imparell de folíols, 5, 7 o 9, tots ells ovats, proporcionalment més amples que els dels altres dos freixes, i peciolulats, és a dir, amb un curt peciòlul a cada folíol, el terminal inclòs, en comptes d’estar inserits directament al raquis. El raquis i els peciòluls són lleugerament pilosos. El fruit és una sàmara que penja seca durant un any sencer de l’arbre (foto 6ª).
El freixe de flor habitualment es ramifica força, en angle tancat i ja des de prop de la base, amb les branques divergint poc del tronc principal, de manera que sol resultar una capçada el·líptica i densament fullosa de dalt a baix.
El freixe de flor és un arbre distribuït al Mediterrani Oriental i que, a la península Ibèrica, té la seva àrea a les serres llevantines de Mariola i Aitana, al sud del País Valencià. Fins fa poc no es considerava autòcton a Catalunya. Actualment es troben rodals de bosc dominats pel freixe de flor com a mínim a les comarques del Berguedà -a la font Negra de Berga, a Llinars d’Aiguadora- del Solsonès -a can Saragossa de Guixers-, del Conflent -a Fillols, als peus del Canigó- i del Bages -a l’obaga de Ferreroles (Marganell), al vessant enfront del monestir de Sant Benet de Bages i a l’obaga de Bussanya (Moià)-. També es troben exemplars solitaris aquí i allà, fruit de la dispersió a partir d’aquests nuclis poblacionals. No és clar si les poblacions de Catalunya provenen d’exemplars de jardí o d’altres poblacions ben naturals, el cert és que actualment el freixe de flor és un arbre espontani a Catalunya i especialment bonic quan està florit. En qualsevol cas, benvingut sigui.
Al Bages, el freixe de flor viu en obagues i fondalades, en ambients on sol coincidir amb l’auró negre, la noguerola -les fulles de la qual s’assemblen força a les del freixe de flor- i el roure martinenc. En certa mesura, el freixe de flor podria ocupar l’hàbitat d’on retrocedeix l’om, delmat per la grafiosi i els cecidis causats per pugons.
De les incisions a l’escorça del freixe de flor brolla una secreció dolça que al solidificar pren un color esgrogueït, coneguda com manà; el manà bíblic. Per aquest aprofitament, el freixe de flor havia estat cultivat al sud d’Itàlia i a Sicília.
[fotos Montserrat Porta (1ª) i Jordi Badia (2ª, 3ª, 4ª, 5ª i 6ª]