El gripau d’esperons (Pelobates cultripes) és un gripau de mida mitjana amb el cos rabassut, el cap gran acabat en un musell arrodonit, els ulls grossos i prominents, la pell llisa i la coloració de tons variables de verd oliva, marró i gris bigarrats al dors, crema uniforme al ventre i blanquinós a la gola. Els trets que millor identifiquen al gripau d’esperons són la pupil·la vertical -els gripaus comú (Bufo spinosus) i corredor (Epidalea calamita) la tenen horitzontal-, l’iris de l’ull argentat amb reflexos metàl·lics i els esperons negres de consistència còrnia als peus de les potes posteriors que utilitza com pales per excavar. Els timpans no són visibles. Les femelles adultes són més grans que els mascles.
La posta és un cordó gruixut de milers d’ous de 4 mm de diàmetre i color quasi negre que la femella deixa entortolligat a la base de plantes aquàtiques en basses somes.
Els capgrossos tenen l’aspecte d’un peixet de color clar. Són més grans que els d’altres amfibis presents a Catalunya, amb el cos rodó, la cua afuada i les membranes caudals altes, tant la ventral com la dorsal, aquesta darrera de perfil arrodonit i iniciant-se al començament de la cua, no pas al cos.
El gripau d’esperons adult fa vida terrestre, llevat del temps de reproducció. Viu en terrenys flonjos i humits que li permetin excavar de cul enrere un cau on amagar-se de dia. A mesura que excava, el sostre de la galeria s’ensorra de manera que el gripau queda enterrat sense deixar rastre a la superfície. Surt a alimentar-se d’insectes al capvespre, de nit o en dies plujosos. Al romandre enterrat de dia, la seva presència sol passar desapercebuda fins que, com per art de màgia, nombrosos individus es congreguen vora una bassa una gloriosa nit plujosa de primavera. El seu cant recorda al cloqueig d’una gallina: “co-co-co”.
El gripau d’esperons no té un hàbitat massa definit, però sí que depèn completament de les basses per a la reproducció i dels terrenys flonjos.
Degut a l’escassetat de les seves poblacions, el gripau d’esperons és una espècie amenaçada i protegida a Catalunya. Els factors que més deuen haver fet disminuir les poblacions de gripau d’esperons a les darreres dècades al Bages són l’alteració de les basses agrícoles i dels punts d’aigua en general, la contaminació de les aigües, l’expansió del cranc roig americà (Procambarus clarkii), l’aïllament de les poblacions a causa d’infraestructures i de la urbanització creixent, els atropellaments per vehicles i la quitridiomicosi -la infecció epidèmica d’abast mundial causada pel fong quítrid Batrachochytrium dendrobatidis, conegut també com el fong assassí-, tot i que és molt difícil atribuir el grau de culpabilitat a cadascun d’ells.
Durant el cens d’amfibis al terme de Manresa realitzat entre març i abril de 2019, en un dels punts d’aigua mostrejats es va retrobar el gripau d’esperons, 24 anys després de la citació anterior. Aquesta va ser la dada més celebrada del projecte.
Les imatges, obtingudes durant aquest cens a Manresa, mostren un adult de gripau d’esperons en una bassa, un adult descobert enterrat i un grup de capgrossos.
[fotos Ferran Fitó]
- Enllaç a l’informe Seguiment del tòtil i d’altres amfibis a Manresa – 2019, de Ferran Fitó.
- Vegeu l’article Els amfibis se la juguen, de Florenci Vallès.
- Vegeu l’article Els amfibis en declivi, de Jordi Badia.