El morritort de fulla estreta (Lepidium graminifolium) és una mata de la família crucíferes que es troba en ambients ruderals, sobretot en marges de camins en terres agrícoles, i que pot florir durant tot l’any.
El morritort de fulla estreta té una base llenyosa i ramificacions nombroses d’aspecte desordenat, verdes a l’estar molt menys lignificades. Les fulles són estretament lanceolades i amb un dentat escàs i irregular al marge; les fulles de la base que desapareixen aviat tenen un pecíol llarg i les caulinars un limbe de 4-5 cm de longitud com a màxim, atenuat cap a la base sense que s’hi pugui distingir un pecíol. Les branques laterals formen raïms simples que s’allarguen a mesura que prosperen. Les flors d’aquests raïms són petites; de fora a dins consten 4 sèpals de forma arrodonida, d’1 mm i que a la cara externa passen gradualment del verd de la base a un to vinós a la punta, 4 pètals blancs intercalats amb els sèpals i de poc més d’1 mm, 6 estams de filaments blancs i un estil al centre. El color de vi de la punta dels sèpals s’aprecia millor quan la flor és encara una poncella per obrir que mostra només la cara externa dels sèpals. D’aquestes flors es formen silícules ovoides de 3-4 mm, inflades, amb l’envà central i les costes laterals ressaltats i la punta aguda on queda un estil molt curt. Aquestes silícules sempre presents permeten identificar al morritort de fulla estreta.
El morritort de fulla estreta és una planta ben distribuïda a la comarca de Bages.
El nom comú prové del morritort (Lepidium sativum), una espècie propera conreada per les seves fulles compostes lirades i de gust picant com les del creixen que es mengen en amanida. També li hem trobat el nom popular d’estiravelles, el qual deu estar en desús per irrespectuós.
[fotos Florenci Vallès (1ª i 2ª) i Jordi Badia (3ª)]