El negundo (Acer negundo) és conegut també en català amb el nom d’auró de fulla de freixe. El nom genèric Acer és el nom llatí que ja tenien els arbres d’aquest gènere en època romana. L’específic negundo procedeix del sànscrit i bengalí nurgundi, una paraula utilitzada per designar un arbre de fulles compostes semblants a les del negundo.
Distribució i hàbitat
És un arbre d’origen nord-americà propi de l’àmbit del bosc de ribera i d’indrets amb el sòl alterat. A l’Amèrica del Nord és l’arbre del gènere Acer que té una àrea de distribució natural més extensa. Aquesta àrea, tot i que no és contínua, va del centre de Canadà fins a les muntanyes de Guatemala i de la costa del Pacífic fins a la de l’Atlàntic.
El negundo està àmpliament distribuït fora de la seva àrea d’origen. A partir d’exemplars introduïts artificialment, s’ha naturalitzat a zones de clima temperat d’Amèrica del Sud, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Europa i Àsia. A molts llocs d’aquestes zones és considerat una espècie invasora.
Descripció
Arbre caducifoli que pot mesurar fins a 20 metres d’alçada. Creix ràpidament durant els seus primers 15–20 anys de vida, i no acostuma a superar els 100 anys d’edat. La seva capçada té forma de cúpula irregular i és mitjanament densa (foto 1ª).
El tronc està cobert per una escorça de color gris marronós que presenta fissures longitudinals poc fondes quan envelleix (foto 2ª). El branquillons (foto 4ª) estan en disposició oposada, solen tenir lenticel·les blanques i sovint presenten inicialment un recobriment cerós de color blanquinós, rosaci o violaci. Quan falta aquest recobriment, són llisos i de color verd brillant.
Les fulles (foto 3ª) són caduques, compostes i de color verd clar, i es tornen grogues a la tardor. Acostumen a fer al voltant de 20 cm de llarg, estan en disposició oposada i poden tenir pèls (només al revers). Tenen d’un a tres parells de folíols oposats i un folíol terminal. Els folíols mesuren 5–7 cm de llarg, i tenen forma ovada, un peciòlul curt i el marge irregularment dentat i acabat en punta. El folíol terminal sol presentar 3 lòbuls irregulars. El pecíol mesura 6–8 cm de llarg i és clarament més ample a la base. El negundo és l’única espècie del gènere Acer que té les fulles compostes. Quan les llavors germinen, originen dos cotilèdons de forma linear que no s’assemblen de res a les altres fulles (foto 8ª). Les fulles que neixen just després dels cotilèdons no són compostes (foto 8ª).
El negundo és una espècie dioica (amb individus masculins i individus femenins). Les flors surten abans que les fulles. Les flors masculines (fotos 4ª i 5ª) es troben agrupades en glomèruls i presenten molts estams penjants, amb els filaments llargs i les anteres immadures de color vermell. Les flors femenines (foto 6ª), que es troben agrupades en raïms penjants, són poc vistoses i de color groc verdós. La floració té lloc de març a maig (al Bages sol produir-se al març). La pol·linització es fa mitjançant el vent i els insectes.
Els fruits (foto 7ª) són disàmares formades per dues nous alades (sàmares) que contenen una sola llavor cadascuna i estan unides formant un angle d’uns 60º. Maduren d’agost a octubre, i es poden mantenir a l’arbre fins a la primavera. Els fruits madurs mesuren uns 4 cm de llarg i són de color marró clar. Les ales afavoreixen la dispersió de les llavors mitjançant el vent.
Propagació
Per llavors i, artificialment, per estaca llenyosa. La propagació de les varietats de cultiu amb característiques especials es fa empeltant-les sobre la varietat tipus.
Utilitat
La fusta del negundo és lleugera, tova i poc resistent. S’utilitza per fer aglomerats, caixes d’embalatge i pasta de paper. Amb la seva la saba es pot fer xarop d’auró. Les seves llavors són una font d’aliment per a aus i mamífers, i són importants perquè romanen a l’arbre durant l’hivern, quan altres recursos alimentaris són escassos. El negundo es planta sovint en parcs, jardins i carrers com a arbre d’ombra, i presenta diverses varietats cultivades. La varietat ‘Variegatum’ destaca per les seves fulles tacades de blanc.
Toxicitat
Les llavors contenen la toxina hipoglucina A, la qual pot produir miopatia estacional de la pastura als cavalls. Els símptomes típics d’aquesta malaltia són les rampes i els espasmes musculars. El 75 % dels cavalls que presenten aquests símptomes després d’haver menjat les llavors moren en les 72 hores posteriors a la ingestió.
El pol·len produeix al·lèrgia a algunes persones.
Requeriments ambientals
Tot i que allà on viu millor és a l’àmbit dels boscos de ribera, al Bages, quan és plantat en ambients més secs, sol sobreviure però creix poc. No tolera gaire bé l’ombra i resisteix el fred que pot arribar a fer al Bages.
On n’hi ha al Bages?
Ha estat plantat a molts parcs, jardins i carrers. És freqüent com a arbre naturalitzat a l’àmbit del bosc de ribera. És especialment abundant prop del riu Llobregat dins els termes municipals de Balsareny, Gaià i Talamanca.
[fotos Florenci Vallès]