El pinastre (Pinus pinaster), conegut també amb els noms de pi marítim, pi gallec o pi de Les Landes, és un arbre forestal cultivat o afavorit per la seva fusta, del qual no es pot distingir ja cap àrea de distribució natural. La seva espontaneïtat a Catalunya és dubtosa, malgrat ser freqüent a les serralades prelitorals amb substrat silici al nord del Llobregat, particularment a les comarques de La Selva, el Gironès i el Baix Empordà. A les comarques del Bages i del Moianès, sempre amb substrat poc o molt calcari, el pinastre certament no és espontani. Es troben només uns pocs exemplars de pinastre localitzats, sens dubte originats per plantacions de dècades enrere. Tenim constància de pinastres disseminats prop de la casa de La Vall, a Mura, i d’un rodal prop de la casa del Rauric, a la vall del Servitge del municipi de Rajadell, on són preses les imatges de la galeria.
El pinastre sol fer-se un arbre imponent amb un tronc dret que sobrepassa fàcilment els 20 metres d’alçada i una capçada amplament cònica, sostinguda per branques relativament primes que s’allunyen del tronc principal en angle quasi recte. El seu port combina característiques del pi pinyer amb d’altres de la pinassa. L’escorça és gruixuda i solcada per clivelles profundes que en delimiten porcions allargades grans, semblant a la del pi pinyer però amb un matís granat o de vi, mentre que el matís de l’escorça del pi pinyer és un ataronjat de rovell o de totxo. Les fulles s’agrupen de dues en dues, com les dels pins espontanis al Bages; són llargues del voltant de 20 cm, gruixudes i rígides. La durada mitjana de les fulles de només 2 anys explica que la capçada sigui més fullosa a la part externa que a la interna. Les pinyes són grans, la majoria d’uns 10-15 cm però poden arribar als 20 cm, còniques, lleugerament asimètriques a la base, amb els escudets de les esquames prominents i portades per un peduncle curt i torçat que les deixa inclinades cap a la base de la branca. Els seus pinyons mesuren 7-8 mm, però cal afegir una ala de 25 mm. Algunes pinyes són seròtines, és a dir que es mantenen tancades a l’arbre durant anys. Amb els anys i el creixement de l’arbre, aquestes pinyes tancades es veuen en branques ja gruixudes i fins i tot al tronc principal, en una estampa característica del pinastre.
La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) afecta severament també al pinastre.
El pinastre prefereix les terres baixes de clima atlàntic amb hiverns suaus -d’aquí el seu nom de pi marítim-, en terreny de roca silícia o com a mínim amb sòl descarbonatat. Les grans extensions dominades pel pinastre a les comarques gironines de Catalunya, al País Basc, a Galícia i a Les Landes (Aquitània) tenen l’origen en reforestacions. A la comarca de Bages, el pinastre està molt lluny d’ocupar superfícies extenses, però tanmateix se’n troben alguns exemplars integrats al bosc que han crescut bé i deixen descendència.
[fotos Jordi Badia]