A la primavera els sembrats s’acoloreixen de vermell amb la florida dels pipiripips (Papaver rhoeas). Aquesta planta anual, tan comuna, tan vistosa i tan popular, rep noms molts diversos. Al pla de Bages és coneguda com a pipiripip, però també són ben populars en català els noms de rosella, roella, gallaret, quiquiriquic i paramà com a més comuns, i així fins a un total de 34 noms registrats.
El pipiripip inicia el seu cicle vegetatiu a l’hivern fent una roseta de fulles, poc aparent, ran de terra. Les fulles del pipiripip són de forma i mida variables, pinnatisectes amb el raquis alat i els lòbuls al seu torn també retallats o dentats, el terminal més llarg que els laterals. La mida de les fulles decreix de baix a dalt. A la primavera, el pipiripip enlaira tiges febles fins al voltant de mig metre d’alçada. Les tiges estan plenes de pèls clars híspids -és a dir disposats en perpendicular a la tija. El pic de la florida dels pipiripips s’esdevé al maig. Inicialment la poncella queda penjant avall i embolcallada completament per un parell de sèpals grans, ovals i de color verd, també plens de pèls híspids. És llavors quan es pot jugar a l’endevinalla “gall o gallina?”. Si els pètals rebregats de l’interior són ja vermells és gall, si són encara blancs és gallina. La tercera opció, molt menys probable, és un color rosat a mig camí entre el gall i la gallina; llavors és pollet. La versió castellana de l’aposta és “¿fraile o monja?”. A l’obrir-se la flor, la tija es redreça i els 2 sèpals cauen. La flor té 4 pètals grans i arrodonits, de 4-5 cm d’amplada, disposats en creu en 2 verticils, de color roig escarlata sovint amb una taca negra a la base. Al seu interior hi ha nombrosos estams de filament fi, de color fosc, i anteres d’un verd olivaci també fosc, i una càpsula al centre. La càpsula madura té forma obovada -més ampla a la part de dalt que a la de baix-, d’alçada equivalent a 1,5 vegades l’amplada màxima, amb parets llises i una tapa al capdamunt que sobresurt com una teulada sobre la qual queden els estigmes en disposició radial. La tapa de la càpsula del pipiripip (P.rhoeas) sol tenir al voltant de 12 radis, entre 6 i 18 com a casos extrems (fotos 5ª, 6ª i 7ª). Quan la càpsula és madura, s’obren porus sota la tapa a través dels quals es dispersen les petites llavors.
Cada flor de pipiripip dura només un o uns pocs dies, però compensa la curta durada amb poblacions nombroses que mantenen el roig als camps i a les vores de camins durant dies.
D’una banda, el pipiripip s’elimina dels camps mitjançant herbicides; de l’altra, és apreciat com a planta comestible i medicinal. El pipiripip no conté morfina com el cascall (P.somniferum). Les infusions d’unes poques càpsules o dels pètals del pipiripip faciliten el son i calmen la tos. Les minúscules llavors de pipiripip contenen oli i són comestibles. També es mengen les fulles tendres d’abans de la floració.
P.dubium és una espècie de pipiripip semblant a la més comuna P.rhoeas, que la nomenclatura popular no distingeix. P.dubium es diferencia de P.rhoeas per ser menys híspid, pels pètals de la flor lleugerament menors i d’un vermell menys intens i, sobretot, per la càpsula més allargada i estreta, el doble d’alta que ampla, amb una tapa menor que no sobresurt i que sol tenir entre 6 i 8 radis. Sovint, entre el roig escarlata dels pipiripips es barreja una altra espècie, la rosella híspida (P.hybridum) de color roig purpuri.
Excepcionalment, enmig de les roselles vermelles en pot apareix alguna completament blanca, albina, tal com mostra la imatge 8ª.
[fotos Florenci Vallès (1ª, 3ª i 6ª), Jaume Torras (2ª) i Jordi Badia (4ª, 5ª, 7ª i 8ª)]
- Vegeu l’article Flors albines, de Jordi Badia.
- Flora del Bages – Herbari de Pius Font i Quer.