La rata negra o rata traginera (Rattus rattus) és un rosegador de la família dels múrids. Un exemplar adult típic d’aquesta espècie pesa entre 160 i 210 g i mesura de 17 a 22 cm de llarg sense comptar la cua, la qual té una longitud d’entre 18 i 23 cm i està coberta d’anells d’escames i d’un pelatge curt i esclarissat. Els mascles són generalment més grossos i robustos que les femelles. Els subadults i els adults de rata negra presenten coloracions dorsals que van del gris fosc al marró grisós i coloracions ventrals grises, groguenques o blanques. La separació entre la coloració dorsal i la ventral pot ser nítida o no ser-ho. El pelatge dels individus juvenils és de tons grisos foscos. La rata negra té el cos allargat, el musell una mica punxegut, els ulls negres i grossos i les orelles grosses i arrodonides. És una grimpadora àgil i ràpida capaç d’enfilar-se per parets verticals, si no són llises. Això es pot veure al vídeo.
Ocupa hàbitats lligats a l’activitat humana (habitacles, magatzems, vaixells, jardins, conreus…) i també boscos i bosquines. A Europa, prefereix els boscos i bosquines mediterranis, però també viu en boscos caducifolis poc freds. Tot i que pot habitar en caus excavats al terra, generalment viu en nius esfèrics que construeix a les capçades dels arbres o a altres indrets elevats fent servir branquillons, fulles, herbes, roba o materials similars. És omnívora, però normalment menja sobretot aliments d’origen vegetal. La seva activitat és principalment crepuscular i nocturna, però no és rar veure-la activa de dia. Viu en grups socials de fins a uns 60 individus dins els quals hi ha una jerarquia tant entre els mascles com entre les femelles. Dins d’aquesta jerarquia, el punt més alt l’ocupa un mascle el qual té, just per sota seu, dues o tres femelles. Rarament viu més d’un any en estat salvatge, mentre que en captivitat arriba als quatre anys de vida.
Les femelles arriben a la maduresa sexual entre les sis i les set setmanes de vida i els mascles una mica més tard, a les set o vuit setmanes. La gestació dura 21-23 dies i la lactància un mes. El nombre de cries per ventrada oscil·la entre u i dotze, però el més freqüent és que sigui set. El cicle reproductor varia en funció de les condicions ambientals. La reproducció és contínua en les poblacions que viuen als habitacles humans, als magatzems o als vaixells on la temperatura és alta tot l’any i l’aliment abunda. En aquestes condicions, les femelles poden produir fins a cinc ventrades cada any. A les poblacions mediterrànies que viuen a l’exterior, alguns mascles tenen espermatozoides durant tot l’any, però l’activitat reproductora de les femelles comença al febrer i s’acaba a l’octubre.
Està àmpliament distribuïda per les regions tropicals i temperades, com a conseqüència, en gran part, de la seva relació amb els humans. Probablement es va originar al sud-est d’Àsia i, al llarg del present període postglacial, es va anar expandint cap a l’oest i cap al nord. A l’Europa mediterrània hi és present des de l’edat del Bronze, com a mínim. Entre els segles XI i XIII es va expandir molt pel continent europeu gràcies a l’activitat humana. Actualment és present a la major part dels seus països, però no es troba a Escandinàvia. Això últim lliga amb el fet que no viu lluny dels refugis càlids que li proporcionen els humans a les zones que tenen una temperatura mitjana anual inferior a 11ºC. A Amèrica, a Austràlia, a Nova Zelanda i a moltes illes hi va arribar amb vaixell. Ocupa tota la Península Ibèrica, encara que de manera dispersa, i també és present a les illes Balears. La seva distribució ha estat condicionada per la introducció de la rata comuna (Rattus norvegicus), que és més grossa i agressiva i està més ben adaptada al fred. Aquesta espècie és originària del nord-est d’Àsia i va arribar a Europa al segle XVIII. Sembla que la rata comuna ha desallotjat la rata negra de moltes terres conreades i l’ha relegat, en part, a les zones boscoses. No obstant això, les dues espècies a vegades es troben en el mateix edifici. Quan això succeeix, la rata negra n’ocupa la part alta, mentre que la rata comuna n’ocupa la part baixa.
Diferències morfològiques entre la rata negra i la rata comuna
| Rata negra (Rattus rattus) | Rata comuna (Rattus norvegicus) | |
| Cua | Lleugerament més llarga que el conjunt format pel cos i el cap | Més curta que el conjunt format pel cos i el cap |
| Orelles | Arriben a l’ull o l’ultrapassen si són doblegades cap endavant | No arriben a l’ull si són doblegades cap endavant |
| Ulls | Més grossos que els de la rata comuna en relació amb les dimensions del cap | Més petits que els de la rata negra en relació amb les dimensions del cap |
| Musell | Més punxegut que el de la rata comuna | Més arrodonit que el de la rata negra |
| Cos | Més prim i lleuger que el de la rata comuna | Més gruixut i pesant que el de la rata negra |
Les rates negres poden portar diversos microorganismes patògens, entre els quals els més coneguts són el de la pesta bubònica, el del tifus, el de la leptospirosi, el de la toxoplasmosi i el de la triquinosi. Es creia que la pandèmia de pesta bubònica que al segle XIV va matar entre 75 i 200 milions d’habitants d’Euràsia i el nord d’Àfrica va ser deguda principalment a contagis a través de puces de les rates (Xenopsylla cheopis) que havien picat rates negres infectades, però, segons un article científic publicat l’any 2018, va ser deguda principalment a contagis a través de puces humanes (Pulex irritans) i polls humans (Pediculus humanus humanus) que havien picat persones infectades.
La rata negra pot causar estralls als graners i als conreus d’hortalisses, fruiters i canya de sucre, i va perjudicar moltes espècies autòctones quan va colonitzar Austràlia, Nova Zelanda, Madagascar, les illes Galápagos, els cais de Florida i altres territoris. Serveix d’aliment a mamífers carnívors de mida petita o mitjana i també a ocells rapinyaires com ara el duc (Bubo bubo) i l’òliba (Tyto alba).
[fotos i vídeo Florenci Vallès]