Forficula auricularia és l’espècie de tisoretes, papaorelles o tallacebes -els noms en català amb els quals es coneixen els insectes de l’ordre dermàpters- per excel·lència a la comarca de Bages. El nom popular de tallacebes és un localisme del Bages ben viu.
Les tisoretes tenen el cos allargat d’uns 15 mm, estret, deprimit -és a dir aplanat- i de color castany fosc lluent en el qual destaquen el parell de cercs a l’extrem abdominal, d’on prové el nom de tisoretes. El cap és rodó, molt mòbil i proveït d’ulls petits i d’un parell d’antenes. Segueix el tòrax amb un pronot i el parell de tegmines que corresponen al primer parell d’ales endurides com èlitres curts que tapen quasi completament el segon parell d’ales membranoses plegades a sota i que sí que els serveixen per volar. Tot i així, les tisoretes són molt més caminadores que no pas voladores i hi ha espècies àpteres. Segueix un abdomen llarg i lògicament segmentat que té a l’extrem el parell de cercs que utilitza en les disputes i en la còpula. Els mascles tenen els cercs corbats com pinces o els signes de parèntesi (), mentre que les femelles els tenen més paral·lels amb només la punta corbada. Les potes són potents i bones caminadores.
La imatge 1ª mostra un exemplar femella. Les imatges 2ª i 3 corresponen a exemplars encara en estadi de nimfa, però la longitud dels cercs permet ja identificar-los ambdós com a mascles.
La femella pon els ous blancs apilats en un racó. La mare cuidarà les petites tisoretes que en naixeran. Els fills es quedaran al niu, a mesura que creixin faran incursions fora a buscar aliment, però tornaran. Quan la mare mori, els fills devoraran el seu cadàver.
Les tisoretes tenen activitat sobretot nocturna, mentre passen el dia amagades en escletxes de la fusta o sota les pedres, en cavitats ombrejades. S’alimenten de matèria vegetal variada i també de pugons o altres insectes petits. No és definitiu doncs el seu paper a l’agricultura; poblacions petites poden ser beneficioses, però poblacions grans poden ser perjudicials i trobar-se dins de pinyols de préssecs, prunes i albercocs.
Les tisoretes viuen en tota mena d’ambients, també els humanitzats.
Diu la tradició que les tisoretes es fiquen a les orelles, d’aquí el nom de papaorelles. El fet, però, és infundat; les tisoretes no tenen res per buscar dins d’una orella, si no és que hi cauen per equivocació. Tampoc és cert que tallin les cebes; els seus cercs són per subjectar, no pas per tallar.
[fotos Montserrat Porta i Jordi Badia]