El trèvol de prat, trefle o herba de la desfeta (Trifolium pratense) és una herba perenne -que s’asseca a l’hivern i torna a brotar d’arrel a la primavera- i més o menys cespitosa freqüent als prats humits i jonqueres del Bages. Pertany a la família de les papilionàcies o fabàcies.
Fa tiges generalment piloses que són ascendents o prostrades en la varietat silvestre (var. pratense) i més o menys erectes en la varietat que es cultiva com a farratge (var. sativum). La varietat silvestre, que és la que figura a les fotos, normalment fa de 10 a 40 cm d’alt, i és més baixa que la cultivada, que normalment té una alçada de 40 a 70 cm.
Les fulles, que amb el temps van perdent pèl (són glabrescents), consten d’un llarg pecíol amb dues estípules basals ovades o lanceolades que acaben sobtadament en punta fina, i de tres folíols amb el marge enter i l’anvers tacat de blanc, que ordinàriament són el·líptics o ovats i fan d’1 a 4 cm de llarg. Les flors, que tenen el calze pilós i la corol·la rosa o, més rarament, blanquinosa, fan de 10 a 16 cm de llarg i s’agrupen en glomèruls solitaris o geminats, subglobulosos i generalment involucrats per les fulles superiors, que presenten estípules molt amples.
Floreix de l’abril a l’octubre i fa un fruit sec operculat que conté una sola llavor.
Es troba distribuït per les regions fredes i temperades de l’hemisferi nord (distribució holàrtica).
Al trèvol de prat se li han atribuït diverses propietats medicinals que la medicina moderna no reconeix. El nom d’herba de la desfeta el va recollir Font i Quer l’any 1915 a la comarca de la Terra Alta, on desfeta significa cataracta. S’ha pensat que aquest trèvol podia curar les cataractes perquè, basant-se en la teoria del signe o del senyal, s’ha considerat que els folíols tacats de blanc són la representació d’un ull entelat. La teoria del signe diu que hi ha plantes que tenen uns senyals (taques, formes…) que indiquen les seves propietats curatives.
[fotos Jordi Badia (1ª, 3ª i 4ª) i Florenci Vallès (2ª)]
- Vegeu l’article Teoria del signe, de Jordi Badia.
- Flora del Bages – Herbari de Pius Font i Quer.