El tritó jaspiat o tritó verd (Triturus marmoratus) és un tritó robust, de cos cilíndric i cua comprimida, d’una longitud de fins a 16 cm, la meitat dels quals corresponen a la cua. La pell és berrugosa al dors i als costats i llisa al ventre. Va abillat de verd jaspiat, un camuflatge elegant que combina taques i venes de tons clars i foscos, gairebé negres. El cap és gros i les potes curtes amb dits també curts, sense membrana interdigital, 4 al capdavall de les potes anteriors i 5 a les posteriors.
Hi ha dimorfisme sexual marcat, encara més a la primavera durant el zel. Els mascles (foto 2ª) tenen una cresta dorsal com una serralada que va des del coll fins a la pelvis on s’abaixa una mica per tornar a enlairar-se fins a la punta de la cua i seguir de manera simètrica per la part de sota de la cua. La cresta dorsal dels mascles afegeix to taronja al verd jaspiat de bandes verticals fosques. Durant el mateix període, en comptes de cresta les femelles tenen una línia longitudinal taronja o groga que ressegueix la carena del dors, des del coll fins a la punta de la cua.
Els capgrossos de tritó jaspiat són relativament grans. Es reconeixen per la seva cua afuada amb taques fosques a les vores superior i inferior.
El tritó jaspiat és força aquàtic, però menys que el tritó pirinenc. Sol viure en basses petites i abeuradors d’aigua neta, preferentment amb vegetació aquàtica. S’alimenta d’insectes. Fora del període reproductor sol sortir de l’aigua i fer vida entre la vegetació humida.
El tritó jaspiat és un amfibi escàs al Bages i al Moianès que mereixeria protecció i plans específics de recuperació. Una localitat clàssica del tritó jaspiat és la bassa excavada al conglomerat a La Coma d’en Vila, a la carena principal de la serra de L’Obac (Mura). No l’hem observat ni hi ha citacions del tritó jaspiat a l’oest del riu Llobregat, al Bages.
[fotos Ramon Solà]
- Enllaç a l’informe Seguiment del tòtil i d’altres amfibis a Manresa – 2019, de Ferran Fitó.
- Vegeu l’article Els amfibis se la juguen, de Florenci Vallès.
- Vegeu l’article Els amfibis en declivi, de Jordi Badia.