El xiprer, xiprer comú o xiprer mediterrani (Cupressus sempervirens) és l’arbre de la classe Coníferes, dins de la divisió de les Gimnospermes, ben conegut per les seves fulles perennes en forma de petita esquama, per les petites pinyes formades per poques esquames grans i, sobretot, pel costum ancestral de plantar-lo als jardins, a les vores de cases i camins, als parcs i, sobretot, als cementiris.
El xiprer és originari del Mediterrani Oriental i l’Orient Mitjà. Es creu que la seva distribució original abastava la península del Peloponès, les illes del mar Egeu, l’illa de Xipre que porta el seu nom, la costa oriental del Mediterrani, trams de la costa del nord d’Àfrica arribant fins a Tunísia i zones muntanyoses d’Orient Mitjà penetrant pels actuals estats de Síria i Iraq fins ben endins d’Iran. Però és impossible saber-ho del cert perquè, ja des d’èpoques antigues, les cultures del Mediterrani Oriental van estendre el xiprer per totes les terres que envolten aquest mar incloent la península ibèrica, fins al punt que el xiprer ha esdevingut un símbol del Mediterrani.
El xiprer té el tronc principal dret. Pot arribar als 30 metres d’alçada. La capçada pot ser columnar i densa degut a l’orientació molt dreta de les branques en el cas de la varietat fastigiada, o bé irregularment cònica i més esclarissada, amb les branques inclinades al voltant d’uns 45º. La forma de capçada fastigiada o columnar és una varietat seleccionada, mentre que la forma cònica és la varietat silvestre. Entre les dues formes extremes de capçada es poden trobar formes intermèdies. El xiprer comença a tenir banques ja a tocar de la base del tronc, de manera que la capçada gairebé arriba a terra.
La fusta del xiprer és dura, persistent i aromàtica, apreciada en ebenisteria, fusteria, torneria, escultura i, antigament, en la construcció de vaixells. El xiprer produeix resina, però en quantitat menor que els pins.
L’escorça és de color entre gris i marró i està clivellada en estries estretes i quasi paral·leles, no ben verticals sinó una mica sinuoses, que delimiten tires que amb el temps es cargolen i es poden desprendre. La part baixa del tronc dels xiprers molt vells pot mostrar color grisenc a l’haver perdut tota la capa externa de l’escorça a tires.
De les branques primes del xiprer surten nombrosos branquillons d’1 mm de diàmetre, al seu torn ramificats, coberts completament de fulles esquamiformes d’1 mm de longitud, de color verd fosc i disposades imbricades com els fil·lidis d’una molsa.
Les flors es formen en cons separats, masculins i femenins, als inicis de primavera. Els cons masculins són nombrosos i tenen forma de cigar d’uns 3 mm de longitud. Aquests cons masculins, quan són madurs, deixen anar un núvol de pol·len si es sacseja la branca. Els cons femenins són molt menys nombrosos, la seva forma és esfèrica, estan formats per 8-14 esquames i neixen als extrems de les branques. Una vegada els cons femenins han estat pol·linitzats, les seves esquames es tanquen.
Aquests cons femenins, gàlbuls o pinyes creixen poc a poc fins a assolir una forma vagament ovoide de 3-4 cm de diàmetre màxim i consistència llenyosa, passant del verd inicial al color marró grisenc de l’escorça al final de la maduració. Les 8-14 escames de la pinya tenen vores sinuoses i una protuberància poc definida al centre que correspon a l’ungla o escudet de l’escama. Les pinyes solen restar tancades a l’arbre durant uns anys, però acaben per obrir-se lentament i alliberar les llavors. Cada escama protegeix de 8 a 20 llavors. Aquestes llavors tenen una mida de 3-4 mm, color marró, i una forma poligonal irregular amb arestes on s’intueixen 2 ales incipients, una a cada costat.
El xiprer és un arbre molt longeu; es creu que pot superar amb escreix els 1000 anys d’edat. A canvi, el seu creixement és lent. L’adjectiu específic sempervirens és doblement encertat, per les fulles sempre verdes -el significat real- i per la longevitat. Aquests han de ser també els motius pels quals, des de temps immemorials, el xiprer es planta als cementiris com a símbol de record, perdurabilitat o vida eterna.
A les contrades ventoses, particularment a les comarques de l’Alt Empordà i del Rosselló batudes per la tramuntana, els xiprers de la varietat fastigiada es planten ben junts per formar tanques que protegeixin els camps de la ventada. A la Catalunya Central, sovint un passeig de xiprers encamina cap a una casa pairal o bé alguns xiprers creixen prop dels masos i de les ermites.
A la ciutat de Manresa destaquen el xiprer de l’entrada de la masia de can Font i els que s’enlairen del jardí de la casa de La Culla -ambdos masos reconvertits a equipaments didàctics del Parc de la Séquia-, i els nombrosos xiprers centenaris del cementiri municipal, al Congost.
Malgrat el seu ús ornamental antic i estès, el xiprer gairebé mai es troba subespontani. Hi ha però excepcions que mostren que el xiprer podria ser també un arbre forestal a la comarca de Bages. A partir de plantacions antigues, s’han constituït poblacions de xiprers subespontànies amb barreja de totes les edats a l’entorn de la font del Rauric, a la vall del Servitge (Rajadell), i al bosc del Serrat del Xipell (Sallent) on hi ha també xiprers d’Arizona (C.arizonica) i pinastres (Pinus pinaster).
El xiprer és un arbre rústec que suporta la secada, els sòls pobres, el fred i la calor, més que no pas el pi blanc (Pinus halepensis). Per la seva tolerància a l’aridesa, el xiprer podria en el futur fer-se un lloc als terrenys pobres dominats pel pi blanc i a les àrees de l’interior de la península ibèrica on són abundosos alguns dels seus parents del gènere Juniperus: la savina (J.phoenicea), el càdec (J.oxycedrus) o bé la savina turífera (J.thurifera).
La imatge 1ª correspon als xiprers del cementiri de Manresa, obtinguda durant una visita el 24.05.2014 de la delegació del Bages de la ICHN. Les imatges 2ª, 3ª, 4ª, 5ª, 6ª i 7ª mostren xiprers de la població subespontània del Rauric.
A més del xiprer comú (Cupressus sempervirens), dues espècies més de xiprer importades d’Amèrica del nord són habituals als jardins: el xiprer d’Arizona (C.arizonica [= Hesperocyparis arizonica]) i el xiprer de Califòrnia o de Monterrey (C. macrocarpa [= Hesperocyparis macrocarpa]). Convé saber-los distingir.
El xiprer d’Arizona (C.arizonica) té les fulles d’un verd blavís o grisenc, l’escorça es desprèn a plaques més que no pas a tires mostrant a sota un color rogenc, i els gàlbuls o pinyes són menors, amb banyes prominents i també de color blavís o grisenc. Aquestes pinyes són seròtines; es mantenen durant molts anys tancades a l’arbre amb les llavors de l’interior viables. Si hi ha un incendi, les pinyes s’obriran poc després i dels pinyons alliberats naixeran plançons.
El xiprer de Monterrey (C.macrocarpa) s’assembla més al xiprer comú. Si es refreguen les fulles, aquestes deixen anar olor de llimona. N’existeix una varietat de jardineria de fulles esgrogueïdes. El xiprer de Monterrey és un endemisme de la badia de Monterrey, a Califòrnia, que l’ús en jardineria ha escampat per les regions temperades del món.
[fotos Jordi Badia]