Els plecs dels estrats –anticlinals i sinclinals amb totes les variacions i combinacions imaginables- canvien moltíssim d’escala, des d’aquells plecs que es mesuren en quilòmetres i que sovint són difícils d’interpretar al paisatge cobert de vegetació o massa humanitzat fins als microplecs que es mesuren en metres o centímetres i que una mirada propera abasta sencers. A vegades, no sempre, els microplecs reprodueixen a escala menor els grans plecs del mateix territori.
Els talussos llargs de les vores de carreteres i de vies de tren descobreixen sovint microplecs que sinó restarien amagats. D’altra banda, la creixent dificultat d’aturar-se en un voral i la tendència a cobrir els talussos amb xarxes metàl·liques per prevenir la caiguda de rocs a la carretera o a la via en destorben l’observació.
El talús de l’autopista C-16, al tallar el serrat del Maneló, a la part sud-est del terme de Manresa, mostra una àrea especialment vistosa de microplecs. Aquí, un grup de capes estretes alternants de roca sorrenca i marga que sumen una potència aproximada d’un metre prenen forma sinusoidal, mentre que els estrats situats per damunt i per sota, aparentment de composició i edat de sedimentació semblant, es mantenen rectes.
La compressió tectònica és la causa principal de la formació de plecs, a qualsevol escala; però no deixa de ser un misteri interpretar l’origen dels microplecs al serrat del Maneló empaquetats en una seqüència estratigràfica plana. S’especula si un terratrèmol o el seu tsunami associat que hagués sacsejat els sediments aleshores superficials i sense consolidar podria haver estat la causa d’aquests microplecs que ara surten a la llum al serrat del Maneló.
En qualsevol cas, la contemplació de microplecs com els del tall de la C-16 al serrat del Maneló ajuda a la comprensió de la geologia a escala més gran que els mapes geològics intenten explicar.
[foto Jordi Badia]