El silur (Silurus glanis) és un peix d’aigua dolça de la família dels silúrids i de l’ordre dels siluriformes, al qual també pertany el peix gat (Ameiurus melas). Té el cos allargat i el cap ample i aplanat, no té escates i té la pell mucosa. La seva boca és grossa i terminal, i té les maxil·les cobertes de dents petites i primes, que serveixen per retenir les preses. Té 2 barbes sensorials molt llargues que li surten de sobre el maxil·lar i 4 de més curtes sota el mentó. La línia lateral la té ben marcada i completa, i l’aleta dorsal la té petita, amb 3-5 radis, mentre que l’anal la té molt llarga, amb 84-92 radis. Té el dors de color blau negrós, bru o verdós; els flancs més clars, amb jaspiat fosc, i el ventre blanc brut, amb reflex vermellós. Presenta poc dimorfisme sexual. Està comprovat que pot arribar a fer 3 m de llarg i a pesar 150 kg, però hi ha textos dels segles XVIII i XIX que parlen d’exemplars molt més grossos, de fins a 375 kg de pes. Aquestes informacions són bastant creïbles, perquè els peixos creixen durant tota la seva vida, i està demostrat que els silurs poden viure, com a mínim, 80 anys. L’edat pot ser determinada pels anells de creixement de les vèrtebres o dels radis de l’aleta pectoral. És el peix d’aigua dolça més gros d’Europa.
És un peix bentònic, d’activitat principalment nocturna, que viu als fons fangosos d’aigües lentes, preferentment dolces, però també salabroses. Tolera la contaminació i les concentracions baixes d’oxigen. És originari del centre i l’est d’Europa, però s’ha difós molt per introducció artificial duta a terme principalment per pescadors esportius.
S’alimenta de tota mena de preses i també de carronya. En la fase juvenil menja petits invertebrats del fons i d’adult menja sobretot peixos, però també altres animals, com ara ànecs, rosegadors, granotes, crancs…, als quals atrapa xuclant-los amb la seva gran boca. Com escau a un peix d’aigües tèrboles actiu en la foscor, no detecta les preses mitjançant la vista, sinó que ho fa sobretot mitjançant altres sentits. És capaç de detectar el moviment d’un cranc a 10 metres. Té electroreceptors a les barbes sensorials -que també tenen una funció tàctil, a la mandíbula i a la línia lateral un òrgan sensible a les vibracions-, i quimioreceptors (sentit del gust) a les barbes sensorials, a la boca i a altres parts del cos. A més, té bon olfacte i una fina oïda que li permet detectar molt bé els sons produïts fora de l’aigua. Els pescadors del Danubi l’atrauen donant cops a la superfície de l’aigua i també és atret per les ones sonores de baixa freqüència. A l’hivern roman poc actiu, amagat al fons, i no s’alimenta.
Fresa de maig a juliol. El mascle cava el niu a poca profunditat, en zones amb molta vegetació, i la femella hi pon milers d’ous d’uns 3 mm de diàmetre, que són ràpidament fecundats pel mascle. En pon de 20000 a 25000 per cada quilo que pesa. Al cap de 3 a 10 dies d’incubació, durant els quals el niu és vigilat pel mascle, dels ous surten petites larves amb aspecte de capgròs. Aquests peixets creixen ràpidament, sobretot si les temperatures són altes i disposen de força aliment. Poden arribar a fer 35 cm de llarg al cap d’un any i uns 50 cm als dos anys, i arriben a l a maduresa sexual quan pesen d’1 a 2 kg, cosa que aconsegueixen normalment amb tres o quatre anys (nou en els climes més freds). Un silur d’uns 25 anys pesa uns 65 kg.
A la península Ibèrica va ser introduït a l’embassament de Mequinensa (Baix Cinca) l’any 1974 i actualment és present a la major part de la conca de l’Ebre, al Llobregat, al Ter, al Tajo… Els grans embassaments de l’Ebre atrauen pescadors de silurs de tot Europa que aporten diners al negoci turístic dels pobles riberencs. Pescadors de Sant Joan de Vilatorrada van capturar l’any 2008 dos grans silurs al canal industrial, quan se n’estava fent un buidat per trams per netejar-lo. Un dels exemplars era d’1,85 m de longitud i 45 kg de pes, i l’altre mesurava 1,70 m i pesava uns 70 kg. També se n’han pescat a l’estany de l’Agulla (Manresa).
El silur ha estat acusat sense gaire argumentació de fer minvar les poblacions de peixos autòctons. Això probablement seria del tot veritat si aquests fossin majoria, però, com que als rius bagencs i a molts altres hi ha molts més peixos al·lòctons (carpes, albornells…) que peixos autòctons, l’efecte negatiu del silur sobre les poblacions d’aquests darrers ens sembla difícil de demostrar.
[foto Florenci Vallès]