El vidriol (Anguis fragilis), també anomenat serp de vidre per la fragilitat de la seva cua, noia de serp perquè se’l considera com una cria de serp, lliseta pel tacte de la seva pell i, encara, d’altres maneres, és un llangardaix sense potes i de cos cilíndric, que pot arribar a fer com a màxim uns 50 cm de llarg. Té la cua llarga, lleugerament més curta que el conjunt format pel cap i el tronc; però sovint la té més curta perquè després de trencar-se i separar-se del cos es regenera poc.
El vidriol, com fan moltes sargantanes i llangardaixos però cap serp, quan se sent en perill per l’atac d’un possible depredador allibera la cua. No la fa caure qui l’agafa, sinó que té un mecanisme muscular destinat al seu despreniment. La cua despresa manté el moviment durant un temps durant el qual fàcilment pot atraure l’atenció del possible depredador, cosa que pot permetre la fugida del que queda de vidriol.
A diferència de les serps, el vidriol, com correspon a un llangardaix, té parpelles mòbils que li permeten tancar els ulls i, a banda i banda de la part posterior del cap, un parell de petits i curts conductes auditius els orificis d’entrada dels quals es troben en un plec de la pell que és difícil de veure. El color dels vidriols és variable -bru, gris, vermellós. Les femelles tenen sovint un línia que fosca sobre fons clar que segueix la columna vertebral, i els costats i el ventre foscos, mentre que els mascles són de coloració més uniforme, però poden tenir taques blaves.
Els vidriols s’alimenten sobretot de llimacs, cosa que fa que siguin especialment abundants als llocs humits, com ara els boscos de ribera.
Destaquen per seva longevitat. S’han citat casos de 54 anys de supervivència en captivitat.
Els vidriols mascles lluiten ferotgement durant l’època d’aparellament.
L’exemplar de les fotografies és una femella amb l’extrem de la cua regenerat.