Pous de glaç

A la imatge 1ª i vist des de fora, pou de glaç de l’Obac Vell (Vacarisses, Vallès Occidental), a la serra de l’Obac, restaurat l’any 1990 per la Diputació de Barcelona. A la imatge 2ª, el pou de glaç de la vall de la riera de Rajadell (Manresa) vist des de l’interior gràcies a la llum que hi entra pel forat de la volta ensorrada. A la imatge 3ª, el pou de glaç ja mig enrunat de la riera de Conangle (Sallent). Molt posteriorment a la construcció del pou de glaç de Conangle, l’aigua de la riera de Conangle es va salinitzar a causa de la perforació dels pous miners de la companyia La Fodina i de l’acumulació de residus salins al runam de Vilafruns (Balsareny). La imatge 4ª mostra el pou de glaç de La Fàbrega i les imatges 5ª i 6ª el de la Vinyota, ambdós al terme de Castellterçol (Moianès). A la imatge 7ª, l’interior de la poua de glaç del grup de la Ginebreda, també a Castellterçol, netejada i condicionada per entrar-hi, de 8 metres de diàmetre i 10 m d’alçada amb la volta reforçada mitjançant arcs en creu. Els pous de glaç més grans, com aquest de la Ginebreda, s’anomenen poues, en femení. El Moianès té una gran concentració de pous de glaç.

Els pous de glaç són construccions subterrànies grans i fondes, generalment de pedra seca, destinades a emmagatzemar gel i proveir-ne la població per al consum de tot l’any.
L’activitat dels pous de glaç o de neu es va desenvolupar durant el segles XVII, XVIII i XIX, coincidint amb un període relativament fred que s’ha anomenat la petita edat de gel.
Els pous de glaç es construïen a les obagues i fondalades que són indrets de microclima més fred. L’origen del glaç podia ser la neu, com és el cas dels dos pous de la serra de l’Obac, o el gel format a basses de rieres properes i posteriorment serrat en blocs de mides preestablertes, com és el cas dels dos pous de glaç de Manresa, el de la riera de Rajadell i el de la riera de Guardiola, o el del pou de Calders.
Els blocs de glaç o de neu compactada s’introduïen dins el pou, on l’ambient és manté fresc fins i tot a l’estiu, separats entre ells per capes de branques o de palla. El pou s’omplia completament i es mantenia ben tapat.
Quan hi havia comandes, el pou s’obria de nit i se’n treia el gel, la fugaç mercaderia que els traginers, amb les seves cavalleries, s’enduien ben embolcallada.
El glaç s’utilitzava per conservar els aliments, en especial el peix, per refrescar begudes, per fer gelats i, molt especialment, amb finalitats mèdiques. El glaç d’origen natural va ser una matèria preuada i estratègica, essencial per a la vida a la ciutat. Els pous de glaç van iniciar el seu declivi a finals del segle XIX, quan es va començar a difondre la fabricació de gel per mètodes artificials. Amb tot i això, no va ser fins l’any 1932 que els darrers pous de glaç en actiu de Catalunya, els de l’Avencó a Tagamanent (Vallès Oriental), van deixar de treballar regularment.
L’existència de pous de glaç a altitud tan baixa concorda amb la documentació que atribueix als segles XVII i XVIII un clima sensiblement més fred que el dels segles anteriors i posteriors. Certament, aquest pou de glaç de la serra de l’Obac i els altres pous de glaç del Bages no haguessin pogut funcionar gaires anys a partir de la dècada del 1980. Ja sigui per la manca de nevades o de glaçades intenses, el negoci de gel natural hagués estat ruïnós. Els nombrosos pous de Catalunya en indrets on actualment molts hiverns el glaç natural escasseja testimonien l’escalfament global.

[fotos Jordi Badia (1ª, 3ª, 4ª, 5ª, 6ª i 7ª) i Florenci Vallès (2ª)]