El Suanya, Manresa, ~1900-2014

Compareu les dues imatges del pla, la resclosa i el gorg del Suanya, a la riera de Rajadell, preses amb un segle de diferència, al mil nou-cents i poc i al 2014.
A la foto d’època, la riera baixava aquell dia amb molt cabal. Per creuar-la hi havia una passarel·la sobre la resclosa, feta amb tres taulons posats a continuació un de l’altre i sostinguts per rocs drets. La resclosa desviava part del cabal cap a un canal a la riba esquerra. A aquesta vora, com una figura de pessebre, una dona ajupida renta roba. L’aigua de la riera de Rajadell devia ser prou neta, si s’hi anava a rentar.
A començaments del segle XX, la vegetació espontània era, en conjunt, molt escassa en comparació a la present. Tot i així, els pins del pla del Suanya ja hi eren, i eren ben adults. Hi distingim els pins pinyers que s’han fet altíssims. Si el pla del Suanya destaca actualment pels seus arbres alts és perquè ja era un reducte de bosc 100 anys enrere, quan gairebé totes les terres del Pla de Bages estaven dedicades a l’agricultura i la llenya petita s’aprofitava per fer foc a les cases. En canvi no hi ha bosc de ribera, només un sol àlber a la riba dreta. Tampoc no hi ha pràcticament gens de vegetació a la costa del vessant solell que es mostra nua, tan sols esquitxada d’uns pocs pins blancs capaços de viure als sòls més miserables, petits i solitaris, sense que els acompanyin herbes ni arbustos. La migradesa de la vegetació segueix enllà, fins a la carena.
Actualment la vegetació té tota una altra cara, ho cobreix quasi tot i és impossible obtenir una vista tan àmplia de la resclosa del Suanya. Queden alguns dels rocs de la passarel·la que la rierada s’endugué. La substitueix un pont amb més garanties i de mida suficient pel pas de vehicles, construït uns metres aigües amunt. El canal està completament tapat i inutilitzat. El bosc de ribera amb pollancres, àlbers i freixes de fulla petita ressegueix les ribes de la riera. Entre els arbres de ribera llueixen els pollancres de capçada estreta, de la varietat italica, els anomenats també pollancres gavatxos, que s’han fet més alts que els pins del pla malgrat ser més joves. La vora entre el canal i la riera s’ha transformat en una bardissa impenetrable. Pins i roures, ajudats per llentiscles i garrics, creixen a la base de la costa i la tapen quasi per complet. Però si ens hi acostéssim, veuríem la paret nua de roca sorrenca i de lutites vermelloses als trams més drets.
El creixement de la vegetació ha canviat radicalment en un segle el paisatge de Manresa i, en general, de tota la comarca de Bages.

[fotos arxiu família Torres (1ª) i Jordi Badia (2ª)]