El blet pudent, sardinera, vulvària o pixacà (Chenopodium vulvaria) és una herba anual de la família de les quenopodiàcies que fa de 10 a 60 cm d’alt. És prostrada o ascendent, ramificada, grisenca i farinosa, i desprèn una forta pudor de peix podrit perquè conté trimetilamina.
Les seves fulles tenen un pecíol de 0,3-1,5(2) cm i un limbe de contorn entre ovat i ròmbic i amb la punta obtusa o lleugerament aguda, que fa 0,6-2,5(4) per 0,3-1,5(2) cm. Normalment són enteres, però molt rarament tenen 1-2 dents a cada costat. Les de la part superior estan més o menys clarament oposades i la resta estan en disposició alterna. El nom genèric Chenopodium, del grec chên, ‘oca’, i podion, ‘peu’, es refereix al fet que hi ha quenopodis amb fulles que recorden el peu d’una oca.
Les seves petites flors estan agrupades en inflorescències curtes que són axil·lars i terminals. Tenen 5 tèpals farinosos que fan 0,5-0,8 mm de llarg, 5 estams i un pistil. Normalment s’obren entre el juny i l’octubre, i són pol·linitzades pel vent.
Els seus fruits són membranosos, estan envoltats pels tèpals i contenen una única llavor de color marró fosc i lluent, que té una forma que recorda una cassola amb la seva tapadora i fa 1-1,5 mm de diàmetre.
Creix sobre terres més o menys remogudes i riques en nitrogen -conreus, vores de camins, terraplens… És una herba originària de la regió Mediterrània i zones properes que, dispersada pels humans, s’ha estès per gran part del món.
Antigament es considerava eficaç per sanar diverses malalties. El nom específic vulvaria, posat per Linné al segle XVIII, fa referència a la semblança de l’olor d’aquesta planta amb la de la vulva. Segons el botànic francès Alfred Chabert (1836-1916), a Savoia, al segle XIX, les dones, per fer que la matriu caiguda tornés al seu lloc, es feien fumigacions de pixacà cuit amb excrements de corb en orina d’un infant. Aquesta recepta repugnant era fruit de l’aplicació de la teoria (falsa) del signe o de la signatura, que diu que les plantes mostren signes que indiquen les seves virtuts remeieres.
[fotos Florenci Vallès (1ª i 2ª) i Jordi Badia (3ª i 4ª)]
- Vegeu l’article Teoria del signe, de Jordi Badia.
- Flora del Bages – Herbari de Pius Font i Quer.