La canyota (Sorghum halepense) és una herba perenne i estolonífera de la família gramínies que, a la segona meitat de l’any quan fructifica, sol passar del metre d’alçada. Viu en colònies als costats de camins amb sòl humit, a les cunetes de carreteres i als cultius de regadiu. La seva estampa és la d’una canya a escala reduïda, amb la panícula terminal estesa i de color granat. La tija és buida interiorment com la canya de debò, a trams rogenca i pilosa als nusos on neixen les fulles. Aquestes fulles tenen forma de cinta de fins a 50 cm de llarg per 4 cm d’amplada, amb un nervi central blanc i ample i amb marges escabres, una mica tallants. La panícula terminal és ampla i oberta; a les branquetes laterals hi ha espiguetes oposades que porten flors només masculines de les quals pengen els estams de color granat a plena florida al setembre, mentre que a la part alta de l’eix central les espiguetes es disposen de tres en tres.
També com la canya, la canyota té rizomes potents que n’asseguren la pervivència durant l’hivern i que faciliten la reproducció asexual.
La canyota té metabolisme fotosintètic C4. Si hi afegim la resistència dels seus rizomes, s’explica perquè la canyota és una formidable competidora.
La canyota s’ha cultivat, com la seva parenta la melca (Sorghum bicolor), per ús com a farratge. Però les fulles fresques de la canyota contenen un glucòsid amb cianur que intoxica especialment als bovins; després d’emmagatzemades i seques aquestes fulles perden progressivament la toxicitat.
La canyota es comporta com una mala herba. Ha vençut els esforços per eradicar-la; actualment és una herba cosmopolita contra la qual lluiten amb poc èxit pagesos d’arreu del món. A la comarca de Bages les seves poblacions majors són a la plana.
[fotos Jordi Badia]