La cua de cavall grossa o equiset màxim (Equisetum telmateia [= E.maximum]) és una planta emparentada amb les falgueres que crida l’atenció per la seva morfologia geomètrica de tiges sense fulles, d’una simplicitat d’aspecte rudimentari.
Les tiges són cilíndriques i estriades, d’entre 5 i 15 mm de diàmetre. N’hi ha de dues menes, les tiges fèrtils que apareixen al mes de març, i les estèrils o vegetatives que sortiran després. Cadascuna de les tiges sembla ser un peu independent, però en realitat són nascudes d’un rizoma subterrani comú. A l’acabar la temporada les tiges s’assequen i moren, però resta el rizoma. Les tiges fèrtils són blanques, simples, amb els entrenusos guarnits amb beines rogenques, obertes en forma copa amb un marge superior serrat en 15-35 dents. Aquestes tiges fèrtils porten al capdamunt una espiga d’esporangis. Les tiges estèrils són verdes, més grans i ramificades a alçades regulars en verticils de nombroses branques estretes, simples i erectes que neixen de la base de beines tancades o aplicades. Les imatges 1ª, 2ª I 3ª mostren les tiges fèrtils a mitjans de març, mentre que la 4ª, 5ª i 6ª les estèrils o vegetatives tal com es troben avançada la primavera. A la imatge 7ª s’aprecia la ramificació i el detall de les beines a les tiges estèrils.
La cua de cavall grossa viu a les fonts i vores de rieres, sempre en llocs molt humits. És poc freqüent a la comarca de Bages, però gràcies al rizoma manté les localitats, com la riera de Mura i la font de l’Angle (Calders). A aquesta comarca són més abundoses dues altres espècies de cua de cavall o equiset, ambdues de tiges més primes i que solen trobar-se a la vora de les sèquies: Equisetum arvense i E.ramosissimum. Equisetum arvense té tiges fèrtils i estèrils diferenciades, com en E.telmateia, del qual sembla ser una versió a escala menor. En canvi E.ramosissimum fa tiges fèrtils i estèrils similars, verdes, més llargues i ramificades irregularment.
Les tiges verdes de la cua de cavall s’utilitzen en herboristeria com a diürètics. L’ordre de les equisetals es remunta al període Devonià (380 milions d’anys!). Se’n troben fòssils durant tot aquest temps, fins a l’actualitat, quan només queda viu el gènere Equisetum. Durant el període Carbonífer algunes equisetals van assolir proporcions arbòries i constituir boscos.
[fotos Jordi Badia (1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª i 7ª) i Xavier Busquet (6ª)]