Equisetum ramosissimum és l’espècie d’equiset, cua de cavall o trencanua més abundosa a la comarca de Bages. Viu sobretot vora les sèquies del Pla, en terrenys humits, on sol fer poblaments continus. Equisetum ramosissimum és la planta emblemàtica dels ramals de la Séquia de Manresa que travessen els regadius de Viladordis, el Poal i Santa Clara.
Els equisets són un grup molt antic de Pteridòfits -plantes vasculars sense flors, al qual pertanyen també les falgueres i Selaginella denticulata. Els equisets fan tiges verdes, estriades per fora i fistuloses per dins com una canya, articulades en nusos on hi ha les beines i a vegades ramificacions. Tots els equisets són persistents d’un any a l’altre mercès als seus rizomes. Els teixits dels equisets acumulen sílice que els fa abrasius i poc digeribles. Els nusos estan envoltats per beines acabades en una corona de dents triangulars, que solen interpretar-se com el resultat de minúscules fulles soldades. Les tiges fèrtils acaben en una mena de pinya o estròbil que porta els esporangiòfors on es formen les espores. De les espores alliberades i caigudes en terreny humit naixeran minúsculs gametòfits, quasi microscòpics, que formaran gàmetes masculins o femenins que al seu torn, després de la fecundació donaran naixença a un nou esporòfit, una nova cua de cavall.
Equisetum ramosissimum fa tiges d’uns 2-5 mm de diàmetre, normalment de mig metre d’alçada, esporàdicament volubles i de més d’un metre, amb unes 20 estries i canals longitudinals i irregularment ramificades, sobretot a la base. Les beines són campanulades, relativament balderes a la tija i acabades en 20-30 dents. A les ramificacions, la beina de la tija principal és sempre més llarga que les de les tiges secundàries; aquest caràcter permet diferenciar clarament E.ramosissimum d’E.arvense, de mida similar, quan no hi ha tiges fèrtils a l’abast. A diferència de les altres dues espècies d’equiset que viuen al Bages, E.telmateia i E.arvense, les tiges d’ E.ramosissimum es mantenen verdes durant tot l’any i no es diferencien entre fèrtils i estèrils, totes poden ser fèrtils. Els estròbils d’E.ramosissimum són estretament ovats amb una beina a la base, com una copa. E.ramosissimum sol fer poblaments compactes que destaquen pel seu to verd fosc.
Fàcilment, les tiges d’ E.ramosissimum es poden desarticular i separar. Si aquestes tiges desarticulades es fan girar una dins de l’altra, fa la sensació d’un engranatge -cric, cric, cric-, com si es donés corda a un rellotge.
[fotos Jordi Badia]