La minúscula vida vegetal soportada per uns centímetres escassos de terra de les carenes aspres i les codines rocoses, abrusada pel sol a finals d’estiu, guarda encara una darrera sorpresa: la tendra florida de l’escil·la de tardor (Scilla autumnalis). L’escil·la de tardor és una planta bulbosa, molt menuda i delicada, actualment classificada a la família asparagàcies però fins fa ben poc a la de les liliàcies. Les primeres tempestes de finals d’estiu o començaments de tardor en desvetllen el bulb soterrat. Sorgeixen llavors les tiges floríferes, febles, de no més de 20 cm d’alçada, afil·les i amb un raïm al capdamunt de nombroses flors pedunculades, cadascuna de 6 tèpals d’un bonic color lila, que s’obriran progressivament, primer les de baix, després les de dalt, a mesura que l’eix s’estira. En aquest inici de florida, les fulles encara no són visibles. Apareixeran més tard, filiformes i de secció semicircular, totes elles en roseta basal. El fruit, la càpsula, s’obrirà en 3 lòculs per mostrar les llavors negres, similar a la del seu parent, el marcet (Dipcadi serotinum).
L’escil·la de tardor no és massa freqüent i passarà desapercebuda si no s’atrapa el període de floració; tanmateix és abundosa als llocs on n’hi ha. Al Bages es troba a algunes carenes de conglomerat del PN de Sant Llorenç del Munt i l’Obac com la dels Emprius al nord del Montcau (Mura) i als plans de l’Oller i de Les Marcetes (Manresa), en canvi no s’ha localitzat a Montserrat.
[foto Jordi Badia]
- Vegeu l’article Els narcisos han florit, de Jordi Badia.