El ginjoler (Ziziphus jujuba) és un arbret o arbust gran i espinós de la família ramnàcies, parent per tant de l’aladern (Rhamnus alaternus) i de l’espina cervina de fulla petita (Rhamnus saxatilis), originari de Xina i conreat a les terres mediterrànies des de molt antic pel seu fruit comestible, el gínjol, i per la qualitat de la seva fusta.
De les branques llenyoses del ginjoler surten unes altres branques verdes, curtes i en forma de ziga-zaga sobre les quals es disposen alternes les fulles simples i ovades. Les branques llenyoses acaben en una espina robusta i les fulles porten també una o dues estípules transformades en espines. A la tardor, les branques curtes i les fulles cauran per renovar-se a la primavera següent. Les fulles tenen un pecíol curt i un limbe ovat d’uns 4×2 cm, amb el marge lleugerament dentat i 3 nervis principals arquejats des de la base. Les flors que neixen en grupets a l’axil·la d’aquestes fulles són pentàmeres, petites i poc vistoses. En canvi, el fruit que en sortirà és una drupa el·líptica de fins a 3 cm, amb un pinyol al centre i d’un color que passa del verd inicial al groc, a un to vermell caoba i acaba marró quan és madur. El gust del gínjol s’assembla al d’una poma.
La fusta del gínjol s’empra a Catalunya per fabricar instruments musicals tradicionals de vent com la tenora i la gralla. Però mentre la fusta de ginjoler és valorada i buscada, el conreu del ginjoler i el consum de gínjols han decaigut a Catalunya. A molts indrets catalans, també a la comarca de Bages, queden ginjolers subespontanis, sobretot prop de cases de pagès. A Manresa, un carrer porta del nom de carrer Ginjoler, però el ginjoler ja no hi és; en canvi sí que es troben encara, al terme de Manresa, alguns ginjolers prop del gorg de les Escaletes de la riera de Rajadell que ja van ser citats fa més de 100 anys per Pius Font i Quer al seu Ensayo Fitotopográfico de Bages.
[fotos Jordi Badia]