La masera negra (Vincetoxicum nigrum) és una herba poc o molt enfiladissa i perenne de la família tropical de les asclepiadàcies, que la sistemàtica botànica més recent inclou en una ampliada família de les apocinàcies.
Té fulles amb limbe acuminat d’uns 5-10 x 3-5 cm acabat en punta aguda, amb pecíol curt i oposades per parelles a trams distants de la tija voluble. Les flors, en cima a l’axil·la d’aquestes fulles, són pentàmeres amb corol·la simpètala d’un porpra fosc, quasi negre. Els fruits -que la imatge 1ª mostra- són fol·licles llargs, de fins a 10 cm, que originen un altre nom popular, menys escaient, de pebrotera borda o boscana. A l’interior dels fol·licles hi ha llavors plomoses per a la dispersió pel vent, com les de la seva parenta més enfiladissa i naturalitzada a les comarques litorals, l’aràujia o miraguà de jardí (Araujia sericifera), que s’utilitzen per reblir coixinets.
La masera negra es diferencia de la masera blanca (Vincetoxicum hirundinaria), més freqüent a la comarca de Bages i pròpia d’indrets il·luminats, perquè aquesta darrera no és enfiladissa, té port menor i les seves flors són grogues.
La masera negra és tòxica, com la majoria d’asclepiadàcies. Però l’espècie de poll de moro Tropidothorax leucopterus tolera aquesta toxicitat, el que li permet nodrir-se només d’asclepiadàcies. Es tracta d’un cas paral·lel al de la papallona monarca (Danaus plexippus) que esdevé tòxica als possibles depredadors perquè les erugues s’alimenten en exclusiva d’Asclepias curassavica, una asclepiadàcia d’Amèrica del nord.
La masera negra viu a garrigues i llocs pedregosos ombrejats, aquí i allà, sense fer mai poblacions importants.
[fotos Jordi Badia]