El ruac (Ononis tridentata ssp. tridentata) és una mata de fins a 1 metre d’alçada i de la família Papilionàcies que viu en sòls guixencs.
El ruac té fulles trifoliolades, amb un pecíol d’uns 5 mm, un parell d’estípules petites a la base i folíols estrets i cuneïformes -més amples a la meitat distal que a la meitat basal- , del voltant de 5-10 mm de longitud per 2-5 mm d’amplada, suculents, poc o molt plegats com una barca pel nervi central enfonsat i acabats en 3 o 5 dents o lòbuls poc regulars. No hi ha diferència de mida entre el folíol central i els laterals. Malgrat ser petites, les fulles poden ser molt denses i tapar completament les tiges. Les tiges envellides són llenyoses, mentre que les joves i els peduncles florals són verds i porten pèls glandulosos. A l’estiu, el ruac fa flors papilionades de color rosa o porpra combinat amb blanc, vistoses, d’uns 15 mm de longitud. El fruit és un llegum pilós d’uns 2 cm que manté l’estil de la flor a la punta.
A la comarca de Bages, el ruac assenyala amb proverbial precisió les àrees amb sòl guixenc. El ruac apareix als indrets amb substrat geològic de guix sedimentat durant la transició entre l’origen marí i l’origen continental en àrees dels termes municipals d’Artés, Avinyó, Sallent i Súria, i també al substrat de lutites vermelles, de sedimentació posterior ja completament continental, quan contenen estretes vetes de guix intercalades com són les àrees del peu de Collbaix (Manresa i Sant Joan de Vilatorrada) i del serrat del Guix (Sant Fruitós de Bages). També hem observat el ruac a la muntanya de sal de Cardona; la formació Cardona conté també guix a les capes superiors.
Els ruacs espontanis a la comarca de Bages pertanyen a la subespècie tridentata que es distribueix per la depressió de l’Ebre i per la península ibèrica en general. En àrees de sòl guixenc del Pre-Pirineu català sobre substrat amb guix de la fàscies Keuper del Triàsic Superior existeix Ononis tridentata ssp. angustifolia que té els folíols plans en comptes de suculents, de fins a 2 cm de longitud i més amples que la ssp. tridentata. Les dues subespècies es discriminen clarament, sense individus de formes intermèdies. La disjunció dels substrats guixencs, d’una banda els de l’Eocè i Oligocè a la depressió de l’Ebre i de l’altra els del Triàsic al Pre-Pirineu, ha tingut per conseqüència la separació durant un període llarguíssim d’Ononis tridentata en dues poblacions que ara considerem subespècies diferents, en un clar exemple d’origen de les espècies per evolució en poblacions aïllades com va descobrir i explicar magistralment Charles Darwin.
[fotos Jordi Badia (1ª, 3ª i 4ª) i Florenci Vallès (2ª)]