El talpó comú (Microtus duodecimcostatus) és un petit rosegador de la família dels cricètids que té curts el morro, les potes i la cua i presenta unes orelles molt petites que queden amagades entre el pèl del cap. Mesura entre 11 i 14,5 cm de llarg comptant la cua, la longitud de la qual representa com a màxim un terç de la de l’animal sencer. Pesa entre 19 i 32 grams. El seu pelatge és de color crema a la cua, de color marró grisós al dors, més groguenc als costats i encara més clar i amb tonalitats grises al ventre.
És monògam i pot tenir activitat reproductora durant tot l’any, tot i que el fred intens i la sequera estival poden fer que minvi. Els mascles arriben a la maduresa sexual a les quatre o cinc setmanes del seu naixement, mentre que les femelles hi arriben a les sis setmanes. Les femelles tenen de mitjana 2,8 cries per part i no en solen tenir més de 5 cada cop que pareixen. La seva esperança de vida en néixer és d’aproximadament 2 anys. En un estudi, dos mascles van ser tornats a capturar 33 mesos després que fossin capturats per primera vegada.
Viu en espais oberts que tinguin un bon recobriment herbaci: prats, jardins, camps abandonats, camps d’alfals, d’arbres fruiters, de naps, de remolatxes, etc. És freqüent trobar-lo als talussos i a les vores herboses de les carreteres.
És principalment diürn, i és el més subterrani de tots els talpons de Catalunya. Gairebé totes les activitats les realitza sota terra, a les llargues galeries que excava, les quals estan molt ramificades i solen presentar un únic niu i diverses cambres destinades a emmagatzemar aliments. Aquestes galeries generalment es troben a una fondària de 5 a 50 cm però poden arribar a estar a 1 m sota terra a l’estiu, quan l’animal busca la humitat. Dins el sòl reposa, es reprodueix i troba les arrels, els bulbs i els tubercles que constitueixen el 90% de la seva dieta. Només surt a la superfície per iniciar l’excavació d’una nova galeria o per buscar aliments vegetals que no troba sota terra, com per exemple fruits caiguts dels arbres. Aprofita les hores nocturnes o crepusculars per sortir i, quan ho fa, queda exposat als seus depredadors, que són principalment els ocells rapinyaires nocturns i els petits carnívors. Les òlibes (Tyto alba) capturen molts talpons comuns.
Tot i que dedica gran part de les seves hores d’activitat a excavar galeries subterrànies, les seves extremitats no presenten adaptacions especials destinades a tal fi. Això és així perquè arrenca la terra amb les dents incisives (és freqüent capturar exemplars amb la boca plena de terra). Amb les potes anteriors la fa passar per sota la panxa, i amb les posteriors la va acumulant al seu darrere. Mitjançant anades i vingudes va arrossegant la terra acumulada fins a l’exterior, i així va formant els típics pilons de terra que denoten la seva presència (fotos 3ª i 4ª). A l’estiu, quan el sòl s’asseca molt, la seva activitat excavadora minva i pot arribar a cessar. El talp (Talpa europaea) fa uns pilons de terra que s’assemblen als que fa el talpó comú, però solen ser més grossos que aquests. Dins l’àrea geogràfica descrita pel present web, és molt poc probable confondre els pilons de terra del talpó comú amb els del talp perquè aquest insectívor només s’ha trobat dins el terme municipal de l’Estany.
Quan troba condicions favorables, el talpó comú pot proliferar molt i esdevenir una plaga per a l’agricultura. En conreus de regadiu de la província de Sevilla s’han descrit densitats mitjanes anuals de 390 individus per hectàrea, i puntualment densitats superiors als 900 individus per hectàrea. Quan es considera que és una plaga, sovint se l’intenta eliminar amb verí, amb paranys o amb gas letal que es va difonent per l’interior de les galeries. Els conreus que més pot perjudicar són els d’alfals, els d’arbres fruiters i els de naps.
El talpó comú es troba a la major part de la península Ibèrica i en una extensa àrea del sud-est de França. Dins la península Ibèrica, no es troba a la porció nord-occidental, ni a gran part de la Cornisa Cantàbrica ni a algunes àrees dels Pirineus. No viu o és molt rar a les zones més altes. A Catalunya, l’estació d’esquí de fons de Guils Fontanera, que té una altitud mínima de 1905 m, és probablement el lloc més alt on s’ha trobat. A Sierra Nevada es troba fins als 3000 m. És un animal molt comú al Bages.
L’exemplar de les fotos 1ª i 2ª va ser trobat ofegat en una piscina de Sant Fruitós de Bages.
[fotos Florenci Vallès]