El xot (Otus scops), també conegut amb els noms de xut, xuta, xota i meuca, és l’únic rapinyaire nocturn estival que hi ha a Catalunya.
Es diferencia del mussol comú (Athene noctua) perquè és més petit -tan sols fa 18 cm de la punta del bec a la punta de la cua-, té una silueta més estilitzada i presenta unes falses orelles formades per plomes, que aixeca quan està en alerta. Té un plomatge pigallat molt mimètic de tonalitats marrons i grises.
S’alimenta bàsicament d’insectes. És habitual en planes de conreu, espais en mosaic, cases aïllades, etc. i, amb l’excepció de l’alta muntanya, es troba irregularment repartit per tot Catalunya. A les Balears hi és present tot l’any.
El xot fa el niu en forats preferentment d’arbres, o bé en els de roques o construccions, i a vegades aprofita els nius dels pigots. El seu cant, característic de les nits d’estiu, és un monòton “txu” que emet repetidament cada pocs segons i que recorda la veu del tòtil (Alytes obstetricans). La diferencia entre els dos cants rau en el fet que la nota del xot és una mica més llarga i aflautada. La major part dels noms populars que té en català (xot, xut, xuta i xota) tenen l’origen en el so del seu cant; són, per tant, d’origen onomatopeic, com ho és el la paraula gaig, que en català s’utilitza per referir-se als ocells de l’espècie Garrulus glandarius.
[foto Oriol Oms]