La granota (Pelophylax perezi [= Rana perezi]), anomenada també granota comuna o granota verda per diferenciar-la de la granota roja (Rana temporaria) que viu a muntanya, és l’amfibi anur més característic de les basses i tolls assolellats a terra baixa a tot Catalunya, també a les comarques del Bages i el Moianès.
La granota verda mesura un màxim d’11 cm. El color al dors i als costats és variable entre el verd i el bru -no sempre és verda!-, amb taques fosques repartides sense patró constant i sovint amb tres línies longitudinals clares o fosques que recorren l’espinada i els costats des de l’ull fins a les potes del darrere, mentre que el color de la cara ventral és un ivori clar. La pell és gairebé llisa, no tant com la de la reineta, només amb petites berrugues menys pronunciades que les dels gripaus. El cap és triangular amb ulls propers entre ells, sobresortints i amb pupil·la horitzontal i, darrera seu, un timpà circular visible, de diàmetre quasi tan gran com el de l’ull. Les potes del darrers són llargues, potents i molt capacitades pel salt. Els mascles tenen sacs vocals a cada costat de la comissura de la boca que serveixen per amplificar el cant -croac, croac…- que emeten els vespres de primavera i començaments d’estiu des de la bassa per atraure les femelles.
La granota és eminentment aquàtica; prefereix les aigües tranquil·les, assolellades i amb vegetació aquàtica on pugui camuflar-se. No sol allunyar-se de la bassa i, en cas de perill, de seguida saltarà cap dins de la bassa -xof!- on se sent més protegida. La granota s’alimenta d’insectes, tant dels de dins com dels de fora l’aigua. Els adults hivernen al fang del fons de la bassa. La primavera és l’època de zel, quan se senten els seus cants. La còpula té lloc vora l’aigua. La femella pon diverses masses gelatinoses de centenars d’ous minúsculs, d’1 mm de diàmetre, la majoria dels quals no arribarà a bon port. D’aquests ous surten cap-grossos que necessiten 3 mesos per assolir la mida de 5-6 cm, abans de la metamorfosi que els fa perdre la cua, desenvolupar potes i esdevenir adults.
Pelophylax perezi, la granota típica al Bages, es distribueix per les penínsules ibèrica i itàlica, per la costa provençal i pel nord d’Àfrica. Al centre d’Europa viu una espècie molt propera, Pelophylax ridibundus (= Rana ridibunda), que assoleix 15 cm i amb els sacs vocals dels mascles lleugerament diferents. Fins fa pocs anys que P.perezi i P.ridibunda es consideraven la mateixa espècie, però s’han separat atenent als resultats d’estudis genètics i immunològics. A la pràctica, ambdues espècies són morfològicament indistingibles. No hi ha cap frontera clara entre ambdues espècies -o si ho preferiu subespècies-; la realitat és una població contínua de granotes entre les que s’ha convingut en anomenar P.perezi i les anomenades P.ridibundus. Complicant encara més la situació, exemplars de P.ridibundus poden haver-se introduït a Catalunya i a la península ibèrica en general, donant lloc també a l’híbrid entre P.ridibundus i P.perezi conegut com a Pelophylax kl. grafi o granota de Graf. La distribució de la granota de Graf, més grossa que P.perezi, deu ser sobretot al sud de França on conflueixen la nostra granota verda, P.perezi, amb l’europea, P.ridibundus.
[fotos Jordi Badia (1ª, 2ª, 4ª i 5ª), Enric Sala (3ª), Montserrat Porta (6ª) i Montserrat Porta i Jordi Badia (7ª i 8ª)]
- Enllaç a l’informe Seguiment del tòtil i d’altres amfibis a Manresa – 2019, de Ferran Fitó.
- Vegeu l’article Els amfibis se la juguen, de Florenci Vallès.
- Vegeu l’article Els amfibis en declivi, de Jordi Badia.