L’estassada sota la línia elèctrica a la canal de Sant Jeroni o de Santa Cecília de Montserrat, a més de destrossar un reducte de blades, til·lers, teixos i grèvols, ha esborrat trams del sender i exposa la canal sencera a un procés d’erosió autoaccelerat, iniciat ja amb la pluja intensa del 15.10.2018, potser de manera irreversible.
Eliminar la vegetació dels pendents del massís de Montserrat òbviament facilita que les tempestes arrosseguin avall la terra. Als trams on més s’ha actuat, la tala ha significat la substitució d’un bosc ombrívol que havia tardat segles a instal·lar-se per un buit exposat a una erosió molt difícil d’aturar. La protecció de la vegetació particular de les canals ombrívoles i humides és un dels motius pels quals Montserrat és Parc Natural; tallar a mata rasa a la canal de Sant Jeroni és la destrossa més bèstia i dolorosa que es podia ocasionar a la vegetació del Bages.
La canal de Sant Jeroni s’inclou a l’àrea catalogada de Reserva Natural. El teix i el grèvol són espècies protegides. La manifesta triple il·legalitat de talar sistemàticament arbres d’espècies protegides, en una àrea de Reserva Natural i en un lloc especialment pendent que desprotegit de la vegetació queda a mercè de l’erosió, s’ha d’haver comès amb la complicitat de l’administració i del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Per què aquesta màniga ampla amb les lleis ambientals?
La raó de l’estassada és la protecció de la línia elèctrica que alimenta les antenes de la Miranda del Moro, a costat de Sant Jeroni, i reduir la possibilitat d’un incendi iniciat per la línia elèctrica. Alguns troncs entravessats per intentar frenar l’erosió evidencien que la destrossa s’ha realitzat amb mala consciència. Però aquests miraments no aconsegueixen canviar l’inevitable resultat nefast; l’impacte negatiu de l’estassada a la canal de Sant Jeroni ha estat comparable al del despreniment de grans llenques de roca durant les pluges torrencials del 10.06.2000, amb l’agreujant que l’estassada s’ha comès amb premeditació. Per protegir la línia, si és que realment calia protegir-la, n’hi havia prou en escapçar les branques més altes dels pocs arbres que podien acostar-s’hi. Tallar ran de terra alzines, boixos, teixos i marfulls, espècies que mai arribarien a l’alçada de línia, no té el més mínim sentit pràctic. Per si no n’hi hagués prou amb la destrossa de la vegetació i del sender, l’exposició de la canal, ara sense vegetació, a l’erosió i als rocs que rodolen avall posa en perill l’assentament de les pròpies torres elèctriques.
[fotos Jordi Badia]