L’alquequengi (Physalis alkekengi) és una curiosa herba perenne de la família de les solanàcies que embolcalla el fruit en una mena de globus inflat de color taronja o vermell, com un fanalet.
L’alquequengi creix cada any fins a mig metre d’alçada amb tiges febles que necessiten d’altres suports i que sovint prenen color vinós. Les fulles tenen un pecíol de fins a 4 cm i un limbe ovat de 6-10 cm de longitud i poc menys d’amplada, acabat en punta aguda, amb els marges una mica sinuosos i tan prim que queda ondulat. Aquestes fulles neixen individuals a la part baixa de la tija, però de la meitat en amunt surten per parelles o en grups de tres al mateix nivell, però no oposades, sinó geminades, és a dir girades cap al mateix costat. És en aquestes axil·les de 2 o 3 fulles on surten també els peduncles florals del voltant d’1 cm, solitaris, febles i corbats que deixen les flors i els fruits capcots. Les flors tenen un calze petit que no presagia el seu creixement posterior, una corol·la blanca simpètala de 5 lòbuls, 5 estams curts al centre i un sol pistil amb diversos primordis seminals. Floreix a l’estiu. Al fructificar, el calze creix transformant-se en el vistós embolcall vermell i inflat que protegeix el fruit, una baia de la mida d’un cigró i tan vermella com el globus.
L’alquequengi té una distribució àmplia a Catalunya, però arreu és una planta raríssima que manté només petites poblacions localitzades en racons humits i protegits. A la comarca de Bages, un grupet d’alquequengis ha estat descobert el setembre del 2017 en un fondal humit i embardissat a Marganell, on són preses les imatges. Malgrat que l’alquequengi en fruit és extremament vistós, la citació bibliogràfica de Physalis alkekengi al Bages anterior a aquesta es remunta a una observació del botànic Àngel Sallent precisament a Sallent i que Pius Font i Quer recull al seu Ensayo Fitotopográfico de Bages publicat al 1914, fa més de 100 anys. Ben retrobada!
La família de les solanàcies destaca per la capacitat de produir i emmagatzemar alcaloides molt tòxics com els de la belladona, del jusquiam i de l’estramoni, o d’altres que causen addicció com els del tabac, però també hi ha plantes solanàcies amb parts comestibles com són els tomàquets, les albergínies i les patates o picants com els pebrots. El fruit de l’alquequengi conté les vitamines A i C i carotens que li donen el color vermell. Aquests fruits s’utilitzen en medicina popular com a diürètics i per dissoldre els càlculs renals, una acció farmacològica que, tractant-se d’una planta solanàcia, bé podria estar ben fonamentada. Les baies seques i triturades d’alquequengi es prenen a una dosi petita diària, o bé amb les baies fresques es prepara el vi d’alquequengi que es beu també a vasets petits. El vi d’alquequengi s’obté simplement deixant macerar les baies triturades en un flascó de vi claret ben tapat o, millor encara, fent-les fermentar conjuntament amb el most de raïm.
[fotos Montserrat Porta i Jordi Badia]